El procés sobiranista ha convertit l’enginyeria parlamentària en la seva millor aliada, però confiar a l’astúcia processal cada avenç en el full de ruta va en detriment de la capacitat política que se suposa als representants públics. La CUP manté que no és al Parlament per reproduir-se políticament. Aquesta és la seva força. Mentrestant, ERC i CDC estan covant les seves expectatives electorals per als pròxims comicis catalans, passant pel 26- J. Aquesta és la seva debilitat. I la tramitació del projecte de pressupostos és l’enèsima ferida de l’independentisme que necessita una bena.

L’esmena a la totalitat dels cupaires és el primer assalt que ha d’afrontar Oriol Junqueras en persona. El vicepresident i líder d’ERC necessita que el debat viri i circumscriure la seva imatge pública
a la de casc blau entre convergents i antisistema per esquivar els efectes d’una derrota parlamentària. L’acord entre Artur Mas i la CUP garantia l’estabilitat del Govern, i els pressupostos són –amb permís de les lleis de ruptura– la llei més important, però els diputats de la CUP limiten ara el seu compromís al compliment de la resolució del 9 de novembre. Les posicions semblen irreconciliables, però per això es va inventar el pas al costadisme. La intendència parlamentària és una altra cosa.

El ple del dia 8 arrencarà amb la presentació dels comptes per part de Junqueras. La incògnita és si defensarà el projecte sortit del Consell Executiu o si les negociacions amb els anticapitalistes estaran llestes per servir a taula. No hi ha mitja cocció digerible. Les esmenes a la totalitat no requereixen justificació política ni econòmica, i es voten juntes. Si prosperen, no hi ha negociació posterior possible. Si la CUP manté la seva esmena, no hi ha pressupostos. Si la CUP la retira però s’absté en la votació de la resta de les esmenes de l’oposició, no hi ha pressupostos. Junts pel Sí necessita sumar almenys dos vots dels anticapitalistes per tirar endavant. I alguna altra cosa.

L’última assemblea de la CUP no només va decidir liquidar el presumpte pacte d’estabilitat amb Junts pel Sí. També dibuixava el camí a seguir amb el pressupost en cas d’esmena a la totalitat: que el Govern retiri el seu projecte de pressupostos i en presenti un de nou que inclogui les seves demandes. Les negociacions amb la CUP acostumen a ser un tour de en què els anticapitalistes sempre són els últims a aixecar-se de la taula. No per la capacitat de diàleg, sinó per la capacitat de resistència a mantenir-se en la seva actitud.

Per negociar, la CUP reclama modificar el total d’ingressos i despeses, però si el pressupost supera el debat del dia 8 aquestes xifres queden fixades i no es poden corregir. Segons el Reglament del Parlament, ni tan sols es poden traspassar partides entre conselleries. Reclamen incomplir el límit de dèficit i tornar al nivell de despesa del tripartit. La primera part, a la pràctica, no és cap novetat. Des que es va imposar per llei l’estabilitat pressupostària Catalunya no ha complert amb els límits de dèficit fixats per l’ Estat, però sí que ha rebut l’aquiescència del Ministeri d’Hisenda, que ha facilitat el finançament d’aquest desfasament financer. La Generalitat no té recursos propis per augmentar la despesa, i les seves finances estan sota intervenció. Les transferències del fons de liquiditat autonòmic arriben, segons el departament de Montoro, perquè l’Administració catalana està “complint satisfactòriament” amb les condicions imposades per Hisenda per garantir la prestació de serveis públics i no s’aixecaran “fins que desaparegui la situació de risc per a l’interès general”, eufemisme de projecte independentista. La segona part, tornar al nivell de despesa del tripartit, suposaria elevar el dèficit fins als 8.352 milions, un 4,2% del PIB.

Revertir privatitzacions costa diners que no es tenen; incloure els impostos anul·lats pel Tribunal Constitucional trasllada al contribuent la voluntat política de desobediència i obliga a menystenir el Consell de Garanties Estatutàries, i les modificacions a l’IRPF no es notarien en les previsions de la Generalitat fins a l’exercici del 2017. La rebaixa dels tipus de l’impost de la renda als trams baixos requereix una esmena a la llei d’Acompanyament que Junts pel Sí haurà de consensuar primer a casa, en plena pugna electoral.

Encara que se salvi el primer assalt, hi ha altres batalles paral·leles que bloquejarien els comptes. Les esmenes a la totalitat per departaments. Jordi Jané aniria al Parlament a defensar el pressupost d’Interior, però costa imaginar la CUP avalant al matí les despeses de la Brimo, les seves porres i els projectils de foam, i anant de mani a la tarda en defensa del Banc Expropiat a Gràcia. I si es veta una conselleria… tornem a la casella de sortida.

Així és la ferida, abans de trobar la bena.