A imitació del suggeridor anunci televisiu d’una cervesa catalana que fa un cant a l’estil de vida mediterrani, els dirigents estatals de Podem, quan aterren a Catalunya (i també a Castelló i València), es dediquen a proclamar que el canvi de debò anirà de la costa cap a Madrid, en sentit invers al trajecte de l’estiueig de les classes mitjanes de la capital d’Espanya amb les qual vol connectar el patriotisme tunejat d’Iglesias.
La presència a Barcelona de la valenciana Mónica Oltra –que governa amb els que han estat qualificats de casta, màfia i amics de la calç viva pels podemites– és la prova vivent que el relat d’un nou Verano azul té molta gràcia, amb gambes o sense. I la presència de l’alcaldessa Colau –que ara també governa amb els mateixos que Oltra– assegura que a l’amanida dels comuns tot li escau, sempre que no fem gaires preguntes. Sempre que –per dir-ho com en l’espot de cervesa– no demanem per les petites coses.
El més interessant d’aquest episodi –a banda de posar en evidència l’escassa influència dels comuns i de l’hipotètic ministre de la plurinacionalitat Domènech– és comprovar una certa –diguem-ne– decepció entre independentistes de bona fe, que s’havien cregut que Iglesias “és diferent”. Aquesta decepció diu molt sobre l’estat d’ànim del sobiranisme i sobre la facilitat amb què certes vaguetats generen expectatives. Qui repeteix que oferirà un referèndum pactat no és capaç, en canvi, d’assumir el corredor mediterrani. El Zapatero de l’“apoyaré” torna disfressat amb cua. Esteu avisats.
Deixeu un comentari