A imitació del suggeridor anunci televisiu d’una cervesa catalana que fa un cant a l’estil de vida mediterrani, els dirigents estatals de Podem, quan aterren a Catalunya (i també a Castelló i València), es dediquen a proclamar que el canvi de debò anirà de la costa cap a Madrid, en sentit invers al trajecte de l’estiueig de les classes mitjanes de la capital d’Espanya amb les qual vol connectar el patriotisme tunejat d’Iglesias.

La presència a Barcelona de la valenciana Mónica Oltra –que governa amb els que han estat qualificats de casta, màfia i amics de la calç viva pels podemites– és la prova vivent que el relat d’un nou Verano azul té molta gràcia, amb gambes o sense. I la presència de l’alcaldessa Colau –que ara també governa amb els mateixos que Oltra– assegura que a l’amanida dels comuns tot li escau, sempre que no fem gaires preguntes. Sempre que –per dir-ho com en l’espot de cervesa– no demanem per les petites coses.

 I una cosa que Podem deu considerar molt petita és el corredor ferroviari mediterrani, assenyada aspiració de la bona gent de Catalunya, València i Múrcia que ni el PP ni el PSOE no han escoltat mai. Aquesta infraestructura imprescindible compta amb l’aval de les autoritats europees i el consens dels màxims experts en la matèria, però ha esdevingut un projecte maleït a causa de la visió centralista, rància i castellanocèntrica dels dirigents populars i socialistes. No poca gent –dins i fora del sobiranisme– va pensar que Podem –la suposada nova política– no dubtaria a l’hora d’impulsar el corredor mediterrani. Si vols superar el bipartidisme, això s’ha de notar en “les petites coses” que afecten el dia a dia. Però un senzill repàs al programa de Podem mostra que els nous patriotes s’assemblen molt als de tota la vida. L’aposta dels podemites és desenvolupar l’eix ferroviari del Pirineu aragonès. Quina sorpresa, oi? Sota l’epígraf “Reobertura de la línia ferroviària Canfranc-Oloron en l’horitzó 2020” es diu el següent: “Restaurarem i reobrirem la línia ferroviària entre Osca i el sud-oest de França per facilitar el trànsit de mercaderies i viatgers entre Espanya i França, la qual cosa comportarà una millora competitiva i el desenvolupament d’Aragó com a pol logístic”. Per compensar, el programa apunta que s’invertirà en les línies Terol–Saragossa–Sagunt.

El més interessant d’aquest episodi –a banda de posar en evidència l’escassa influència dels comuns i de l’hipotètic ministre de la plurinacionalitat Domènech– és comprovar una certa –diguem-ne– decepció entre independentistes de bona fe, que s’havien cregut que Iglesias “és diferent”. Aquesta decepció diu molt sobre l’estat d’ànim del sobiranisme i sobre la facilitat amb què certes vaguetats generen expectatives. Qui repeteix que oferirà un referèndum pactat no és capaç, en canvi, d’assumir el corredor mediterrani. El Zapatero de l’“apoyaré” torna disfressat amb cua. Esteu avisats.