Quan els fets canvien, jo canvio d’opinió. I, vostè que fa?”, va respondre el gran economista britànic John Maynard Keynes quan als anys d’entreguerres i de la Gran Depressió l’acusaven de canviar de parer sobre la política que calia seguir. El seu criteri moral era que l’anàlisi econòmica i l’acció dels governs havien d’estar dirigides per la raó i no per la ideologia de partit o els interessos de grup.

Aquest mateix principi el va fer servir el senador demòcrata nord-americà, col·laborador de les administracions de Kennedy, Ford i Nixon, ambaixador a l’ Índia i a les Nacions Unides i acadèmic Daniel Patrick Moynihan, que afirmava: “Tots tenim dret a les nostres opinions, però no tenim dret als nostres propis fets”. Aquest principi el va portar a canviar sovint de posicions, tant en afers interns com pel que fa a la política ­exterior.

 Atendre els fets i orientar la política d’acord amb aquests fets sembla un principi de bona salut democràtica. Un principi que podria servir per reorientar la política ­catalana ofi­cial, en particular, el full de ruta que sostenen les forces independentistes. Perquè, des que es va acordar, han anat emergint fets que posen en qüestió la seva conveniència per a l’interès general, i fins i tot per als seus partidaris. ­Permeteu-me que n’esmenti alguns:

1) Ha quedat clar que el criteri d’unilateralitat xoca de cara contra el principi de legalitat de l’ Estat de dret. Aquest xoc aboca a un atzucac, com hem vist amb l’última declaració unilateral del Parlament. Cal reconèixer aquest fet. Suposo que a això es referia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan en la reunió del Cercle d’Economia a Sitges va afirmar: “No em veuran cometent cap il·legalitat”.

2) Ha quedat clar també que la unilateralitat portaria a la sortida automàtica de l’euro i de la Unió Europea. Aquest fet també té reconeixement creixent dins del mateix món independentista. El vicepresident i conseller de Finances, Oriol Junqueras, va afirmar en la reunió del Cercle d’Economia que potser es podrien trobar persones tan europeistes com ell, “però cap més que ell”. Qui tingui orelles que hi senti.

3) El full de ruta ha portat a desconnectar la gestió del dia a dia de la política catalana dels centres de decisió espanyols on, malgrat això, es prenen decisions que afecten la capacitat de gestió de la Generalitat: el Fons de Liquiditat Autonòmic, la negociació del nou model de finançament, el cost del deute català, el repartiment del dèficit entre Estat, autonomia i ajuntaments, la legislació educativa, etcètera. Si aquestes decisions afecten les condicions de vida dels catalans i l’economia, és millor participar-hi que desconnectar-se’n, sense que això sig­nifiqui renunciar a l’aspiració última. La represa del diàleg sobre les negociacions sobre aquestes qüestions entre el Govern central i la Generalitat és un reconeixement d’aquest fet.

4) El full de ruta independentista ha entrat en línia de col·lisió amb les necessitats socials més urgents: l’ atur, els nous pobres amb feina, l’emergència social de la ­pobresa de les famílies amb nens, l’augment de les persones en exclusió i els sensesostre. La no-aprovació dels pressupostos per al 2016 és el reconeixement clar d’aquest fet. Sense uns nous pressupostos no hi ha govern que mereixi aquest nom. Si no ho entenc malament, aquest fet ha estat reconegut implícitament pel vicepresident Junqueras quan ha dit que l’orientació social dels nous pressupostos ha quedat bloquejada perquè no s’han aprovat.

5) El full de ruta independentista perjudica els seus propis partidaris. El suport electoral a noves formacions polítiques que porten en el seu programa com a objectiu prioritari la qüestió social i el referèndum, però no pas la independència, sembla que ho confirma.

En vista d’aquests fets, les forces polítiques i les organitzacions socials independentistes haurien de canviar el full de ruta. No dic canviar les seves aspiracions i el seu objectiu final. Tenim dret a les nostres pròpies opinions, com defensava Moynihan. Però quan el fets canvien, hauríem de can­viar les nostres opinions i les polítiques, com recomanava Keynes.

Ara com ara, la política catalana oficial sembla ­estar sota la síndrome de la dissonància cognitiva, que consisteix a rebutjar ­qualsevol fet que contradiu la visió que té cadascun de nosaltres de com haurien de ser les coses. Natu­ralment, una cosa similar es pot dir de la política ­espanyola oficial, que ­respon a la vella síndrome de gentilhome castellà del “ sos­tenella y no enmendalla”, en la mesura que es nega a reconèixer el prin­cipi ­democràtic de la nostra Constitució, que obliga ­políticament a trobar les ­vies legals per fer possible les aspiracions majori­tàries dels ciutadans. Però no defalleixo, continuo ­esperant que els fets i la ­força de la raó acabaran ­imposant-se a les visions ideològiques i als interessos de partit.