• La legislatura només arribarà, al pas que va, a complir els famosos 18 mesos en estat agònic

Ningú sap de ningú capaç de predir ni com s’acabarà ni quan s’acabarà aquest procés. Al setembre faltaran sis mesos per convocar alguna forma de consulta, ignorem quina. L’únic acord entre Junts pel Sí i la CUP que no es qüestiona consisteix a preparar la famosa desconnexió. Com si l’ordre dels factors alterés el producte. Al Quebec i Escòcia, primer la majoria i després, si n’hi hagués hagut, el calendari i els preparatius. A Catalunya no. A Catalunya, primer els preparatius, i a sobre pocs i subtils, per temor del Constitucional. Com si les lleis de desconnexió no haguessin de quedar més legitimades als propis ulls amb la suspensió a càrrec d’un tribunal que s’ha guanyat el rebuig a pols. Posats a buscar complicitats, l’ideal fóra que, un cop suspeses la famoses lleis, quedessin exposades en pública vitrina amb la intenció de fer-les entrar en vigor el dia que el Constitucional espanyol ja no tingui veu ni vot en la nova república catalana. Tal com es preparen, no són ni carn ni peix.

Primer uns preparatius de plastilina i després ja ho veurem. No és que es trobi a faltar un pla B, no, és que no hi ha ni pla A. El pla A de l’independentisme hauria de consistir en la recerca de la majoria, però la qüestió fonamental es deixa a mans de l’atzar i de Madrid. De l’atzar, per si té la bondat de convertir pocs sí i molts no en abstencions, despistar els contraris i que les multituds desil·lusionades mantinguin la disciplina a l’hora de votar independència. De Madrid, amb el benentès que funcionarà a ple rendiment la màquina centralista de fabricar independentistes.

Els actes propis compten poc. L’exemplaritat és inexistent. L’eslògan subjacent de JxS, el que va fer possible l’existència de la candidatura, és primer independència i després decència. Res de començar a passar, res de construir alguna realitat, embrió o projecte modèlic ni en aquelles àrees on l’instrumental està a les mans del govern sobiranista. Res de lideratges. Ben al contrari, creixen les tensions a l’interior dels 72 diputats per a la independència, i no tan sols entre JxS i la CUP, sinó potser més i tot, si bé de manera més solapada, entre ERC i CDC.

La CUP se la carrega pels incidents de Gràcia i per la seva esmena a la totalitat dels pressupostos. Són els dolents: primer van obligar Mas a retirar-se, com si no hi hagués contribuït des de l’ombra la negativa d’ERC a repetir candidatura unitària, i com si les enquestes internes no haguessin aconsellat el mutis de Mas a canvi de mantenir CDC a la presidència. Carregats de contradiccions, els cupaires no han trigat gens a incomplir la paraula signada i fan trontollar el procés, amb l’absurda pretensió que JxS sigui coherent amb la declaració que va inaugurar la legislatura i tiri per la via de la desobediència unilateral. ¡Bravo per tothom! Si després de molt sofriment s’aproven els pressupostos, seran votats amb les mans al cap, ‘in extremis’ i sense brindis, si no és al sol. Si els constitucionalistes no hi suquen més pa és perquè al seu forn no s’hi cou res de palpable i positiu.

Els embolics no s’acaben aquí. Per falta d’un líder, el procés disposa de tres presidents. Mas, president a l’ombra. Puigdemont, president interí en funcions de defensa central. Junqueras, president ‘in pectore’, a l’aguait de perdre de vista la nova Convergència pel retrovisor i protagonitzar el gir a l’esquerra d’aquest independentisme que tant presumia de transversal.

Els resultats del 26-J­ poden acabar de complicar les perspectives. CDC, a la baixa. L’absència de ‘mea culpa’ davant la corrupció, encarnada en els Pujol, l’increïble autogol de Tortosa i el trilerisme ideològic desacrediten la refundació. La nit del recompte veurem fins a quin punt. ERC, equidistant entre la dreta i l’extrema esquerra del sobiranisme i en conseqüència interlocutor privilegiat, es presenta com l’opció capaç d’evitar que els comuns tornin a passar la mà per la cara als independentistes. Vot ferm, vot net, vot dialogant, paperetes de guant blanc, desproveïdes de tripijocs. OPA, per descomptat que amistosíssima, a Convergència. OPA a JxS, OPA a la CUP i missatge als comuns de bona fe que no es deixin ensarronar. Mentrestant, perduda la capacitat de mobilització i soterrada l’autoritat civil, és a dir moral, l’ANC compleix amb un rigor digne de millor causa l’encàrrec de desaparèixer del mapa.

Al pas que va, la legislatura ­només arribarà a complir els famosos divuit mesos en un estat agònic. No per això l’independentisme es diluirà, però si no treu majoria de vots, i a fe que acu­mula mèrits perquè això no passi, s’haurà de replantejar estratègies. De baix a dalt.