Si hi ha un partit cautelós, a Catalunya, es diu PSC. Ja en temps dels Pujol i els Guerra, quan el PSC es posava al mig, buscant acords, concessions i equilibris, ho feia en silenci, convençut que els focs de la política s’apaguen amb l’aigua de la discreció. Raimon Obiols, avui tan oblidat, potser ha estat el polític més responsable de la Catalunya contemporània. Que se’l recordi tan poc té a veure amb el fet que els mitjans valoren sobretot els polítics papagai. Però la discreció del PSC també tenia a veure amb els seus delicats equilibris interns. Durant anys, va ser l’únic partit que tenia voluntat de representar les dues grans ànimes sentimentals de la societat catalana.

Ara el PSC, molt disminuït, està sent massa infravalorat. Amb el tractament mediàtic que li correspon (76.000 vots més que el flamant partit de Mas), aquests dies hauria estat d’actualitat: per la polèmica introducció, en la ponència del futur congrés, d’un pla B per resoldre la qüestió catalana basat en la llei de Claredat canadenca. S’ha parlat ben poc d’aquesta proposta (una contribució dels obiolistes, ara col·laboradors d’Iceta), excepte per subratllar el menyspreu que ha despertat en el nacionalisme català, i per remarcar la irritació de diversos líders regionals del PSOE i les agres discussions internes (ahir va dimitir Joaquín Fernández, secretari d’organització territorial).

Tanmateix, malgrat tots els malgrats, la proposta canadenca és la que té més possibilitats d’implementar-se. Si es compleixen dos requisits: que l’independentisme no es desinfli (cosa que no és previsible que passi) i que l’Estat espanyol reconegui que té un problema territorial. Trigarà anys. Molts. Però el conflicte es cronificarà i un dia o altre caldrà pactar una sortida. Aleshores, més que la via escocesa (incompatible amb la legalitat espanyola), s’imposarà la canadenca. S’arribarà a un referèndum, prèvia autorització del Parlament espanyol, amb una pregunta clara i havent-se pactat una majoria reforçada per aprovar la separació. Caldrà inevita­blement una reforma constitucional per fer possible el resultat del referèndum, i en la negociació de tot plegat hi participaran les altres comunitats, com va passar al Canadà.

Les alternatives a la claredat canadenca són dues, i encara més improbables: que la potència civil de l’independentisme permeti forçar un referèndum unilateral d’independència (cosa que els resultats electorals no descriuen ni de lluny) o que el Govern d’Espanya proposi una solució intel·ligent que aconsegueixi afeblir severament l’independentisme (cosa que a l’horitzó no es veu de cap manera).

El “tenim pressa” ha deixat pas a un lent període de desgast. Que el PSC intenti ficar-hi cullerada amb un full de ruta alternatiu, valent i realista dóna notícia que està malalt, però no pas mort. Veurem si és capaç de mantenir-lo. En èpoques de grans mutacions com l’actual, els equilibrismes no serveixen de res. Per al PSC també arriba el moment de triar. Entre la irrellevància o el coratge.