• El dubte és si el nou partit seguirà tan fidel a la seva opció més sobiranista en el cas que no la lideri

Una de les dades més significatives de les passades eleccions generals és que CDC s’ha salvat, i sense haver demanat perdó, d’un perill de rebolcada tan pressentit com anunciat. El partit disposa d’una base fidel, no pateix desercions significatives de quadres, i compta amb dos dels tres capitostos (no líders, perquè ningú en pot ser) del procés, els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Aquest cap de setmana, CDC intenta recuperar la centralitat catalanista, és a dir, sobiranista. ¿Ho aconseguirà?

Ningú espera el retorn dels convergents a les posicions de domini de la política catalana. A Convergència li ha sortit un competidor col·laborador. ERC ha reiterat un sorpasso que fins no fa gaire semblava impossible. Els de Junqueras estan nets i disposen de molts números per consolidar la primera posició i guanyar les properes eleccions d’àmbit català. Però CDC no està arraconada ni de lluny. Competirà, i ho farà millor com més bé se situï en els tres eixos operatius de la política, ara i aquí: canvi, sobiranisme, dreta-esquerra.

A diferència del PSC, Convergència es va transformar en un partit de canvi. En el món globalitzat i a l’Europa d’avui, no hi ha canvi més transcendent que construir un nou Estat. Capgirar l’statu quo és el contrari de l’immobilisme. Ara bé, si CDC es transforma en un nou partit no és per això, que ja estava assumit, sinó sobretot per desprendre’s del tuf de la corrupció, dels Pujol i del vell caciquisme. CDC ja havia canviat d’objectius i ara canvia d’estructura, de nom i de dirigents, tot i que no de president. Mas és un actiu que, arraulit a l’ombra del poder, s’espera per si pot fer el salt.

Cal esperar el resultat del congrés del cap de setmana vinent per precisar la posició sobiranista. En una escala de l’1 al 10, on l’1 és el PP de les campanyes contra l’Estatut i la persecució paranoica de l’independentisme, C’s no passa del 2, el PSC no aconsegueix arribar al quatre, En Comú Podem oscil·len entre el 5 i el 7 i ERC s’aferra sense vacil·lacions al 10, el partit hereu de CDC pot optar entre el 8 i el 9 o bé entre el 9 i el 10. És més probable la segona opció, si més no sobre el paper, a la vista del que declaren la immensa majoria dels seus dirigents, començant pel president Puigdemont. Els defensors del que alguns anomenen revisionisme i altres amplitud de l’oferta sobiranista quedaran en un segon o tercer pla, com rodes de recanvi al maleter, per si les altres punxen.

Les novetats en l’eix social no passaran, previsiblement, del liberalisme compassiu. Al llarg de la seva història, Convergència va anar virant des del model suec i un proclamat però mai exercit ampli espectre ideològic cap a al neoliberalisme rampant, més partidari de les privatitzacions que de la justícia social. El nou partit, que dominaran els de dretes, es proclamarà de centre i ensenyarà fins i tot dues tímides potetes, una de socialdemòcrata i una altra de socialcristiana, però tots alhora miraran de corregir la fama, ben merescuda, d’insensibles davant el sofriment dels perdedors d’aquesta crisi. Malgrat que el sobiranisme també s’alimenta de la protesta, als convergents els costa assumir que la gran desigualtat prové del capitalisme predador i desregulat que, des de la caiguda del mur, ha dominat cada cop més el panorama mundial. El nou partit serà business friendly però, a diferència del vell, també amic dels pobres i partidari d’un repartiment una mica més equilibrat de les càrregues fiscals i la redistribució de la riquesa. Menys, impossible.

La cirereta del pastís és un eslògan -sense Convergència no hi ha independència- que funciona molt bé a l’hora de pescar vots pragmàtics que en altres circumstàncies votarien sobiranisme d’esquerres. Potser no n’hi haurà prou per revertir el sorpasso d’ERC, però sí per mantenir un cert equilibri i superar els sondejos que auguraven un resultat de 40 escons per a ERC i només 20 per a CDC. Entre el 48% que ha donat majoria independentista al Parlament, no són pocs els que creuen tant en la necessitat de Convergència que s’empassen el següent eslògan subjacent: primer independència i després decència.

Ara bé, el problema del nou partit, d’ERC i de tot l’independentisme, es deia i es diu 50%. No són els dissensos, cridats a disminuir a mesura que s’acosti el final de la legislatura, sinó la necessitat d’ampliar el perímetre. Potser el compàs eixamplarà el seu cercle de manera natural, pel desengany dels canvis a Espanya, però si s’ha d’obrir a partir de la política, només hi ha possibles nous votants a l’esquerra, i qui podria aproximar-los és ERC, no Convergència. En aquest sentit, el dubte que no s’esvaeix és si el nou partit es mantindria tan fidel a la seva opció independentista en el cas, molt probable, que deixi de liderar-la.