Escrivia Santiago Rusiñol que el senyor Esteve era “sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic: sobretot ben pràctic”. El dia 12 de desembre del 1979, tres mesos abans de les eleccions, Jordi Pujol va publicar un article titulat “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”. Pujol va guanyar les eleccions perquè va saber dirigir-se al menestral, al petitburgès, al treballador d’ordre amb un sant Pancraç a la botigueta: “Jo no vaig veure mai que els meus avis li demanessin diners, riquesa, comoditat. Mai li van demanar sort. Solament salut i feina”, escrivia. Durant dècades, Jordi Pujol va saber representar els valors del bon català que estalviava, caminava per la muntanya, tenia “sentit de país” i votava Convergència. Van ser anys de govern, autonomia, competències, pactes i peix al cove. També anys de reconstrucció del país, la llengua, la cultura i l’autogovern. Però no va ser fins al 25 de juliol del 2014 que es va entendre fins a quin punt Pujol era tan pràctic com el senyor Esteve. Però pràctic, pràctic. Els 23 anys de govern es posaven en qüestió amb una esmena a la totalitat i els convergents ho vivien amb una barreja d’incredulitat, indignació, decepció i dignitat ferida. Des d’aleshores, Convergència sabia que havia de fer net de l’herència i fer “dret d’inventari”, com deia Lionel Jospin del llegat de Mitterrand. La resistència ha estat gran i els ensurts han estat molts per als convergents de bona fe. Sospites fonamentades i judicis dilatats relacionats amb el finançament irregular del partit, desfilada pels jutjats de la família Pujol… Però també un Govern que feia front a una crisi econòmica devastadora i reduïa despesa i serveis intentant no trencar els límits dels serveis bàsics i després, lluny de reivindicar-ho, se n’avergonyia. Des del 2011 i amb el lideratge fort d’Artur Mas, Convergència ha fet el camí des de l’autonomisme fins al sobiranisme, ha trencat la federació amb Unió i ha surfejat l’onada iniciada amb la indignació de la sentència de la reforma de l’Estatut. Entre retallades imposades per la realpolitik i un espès núvol de certeses i sospites de corrupció, Convergència ha de fer front a la reconstrucció de l’espai de centre catalanista. Si la convergència pujolista anava del socialcristianisme a la socialdemocràcia, la de Mas i Puigdemont ha de definir les línies ideològiques, i no serà una batalla incruenta ni per decret.

Hiperlideratge o gerro xinès

Mas deia en la inauguració del congrés de la refundació que el nou serà un partit “allunyat de les hiperdoctrines i les hiperideologies”. Sembla clar que la màxima definició redueix l’electorat potencial, però la manca absoluta de definició ideològica o la traïció als principis moderats un cop abraçat l’independentisme deixa Esquerra Republicana en situació d’avantatge. L’aproximació a ERC ha diluït la singularitat ideològica, però la pragmàtica abraçada a la CUP ha portat al límit el que les bases convergents podien suportar, malgrat la seva lleialtat i disciplina. Acostumats als hiperlideratges, Mas no s’ha adonat que les bases de CDC ja no són les pujolistes. Que s’han rejovenit, diversificat, feminitzat, democratitzat. Que els temps han canviat. Artur Mas va ser un president encapsulat que evitava el debat dins del seu govern i ha actuat de manera semblant en la conducció del congrés. Malgrat que s’ha iniciat un procés participatiu, ha estat més nominal que de fons. Malgrat tenir les bases convocades la mateixa setmana, l’expresident de la Generalitat presentava en roda de premsa abans del congrés quina era la seva carta per a la direcció del partit, Neus Munté. Un gest d’autoritat poc respectuós amb les bases, que van demostrar que estan vives. La nit que el guió deia que havia de votar disciplinadament el nom del nou partit, el militant es va revoltar en una expressió de mala maror inèdita. El geni del debat havia sortit de la llàntia i, després de les retallades, la conversió a l’independentisme, l’escàndol Pujol, el flirteig amb la CUP, el canvi de líder, les incerteses del procés i les converses conspiratives de Fernández Díaz sobre Germà Gordó, les bases convergents no van dir amén. Una Convergència amb Mas, Munté dedicada al Govern i un segon nivell de direcció jove, nombrós i municipalista significa un partit dirigit per Artur Mas amb Munté fent de ròtula amb el president Carles Puigdemont. Poques novetats per a una militància que vol tenir alguna cosa a dir en l’explosió (tan) controlada del partit.

La possibilitat de revolta contra les elits hauria d’haver estat advertida per la cúpula del partit. Amb Mas de president, Munté de vicepresidenta i de consellera al Govern i amb els noms de Més Catalunya o Catalans Convergents qui pot creure en la veritable refundació? ¿No hauria estat més lògic primer debatre les posicions ideològiques, obrir l’organigrama als nous valors del territori, a les dones serioses del partit i després concloure quin havia de ser el nom? Per anomenar una idea s’ha de definir primer. La bona notícia per al sistema de partits a Catalunya és que el centredreta catalanista és viu. Més del que alguns pensaven. Però la renovació de líders, mètodes i objectius de Convergència és una incògnita.