• El ‘delicte’ dels socialistes catalans és posar per escrit el que fa temps que defensen

El 26 de febrer d’aquest any, en una entrevista a Ràdio Barcelona, Carme Chacón, que com tothom sap és una de les socialistes més sospitoses de ser independentista, va explicar que si en un referèndum sobre la reforma de la Constitució els catalans hi votessin en contra hauria d’interpretar-se el missatge i buscar una alternativa. “Hauríem de posar-nos tots a treballar [començant] probablement pel que va fer el Canadà, que va decidir aprovar la llei de suficiència i claredat per dir que, en qualsevol cas, la pregunta havia de ser pactada i molt clara, i que la majoria havia de ser suficient”, va resumir Chacón.

Un mes després, el 23 de març, el també molt perillós secessionista Miquel Iceta va defensar el seu convenciment que els catalans recolzarien un canvi de la Carta Magna i que, si no fos així, el camí a seguir seria el canadenc.

I aquesta setmana, el PSC ha comès la gosadia de posar per escrit el que fa temps que defensa. El seu ‘delicte’ és actuar amb coherència i que la ponència política que es debatrà en el pròxim congrés tingui en compte un pla b a un possible fracàs de la via que el socialisme va resumir en la declaració de Granada. Reclamen un referèndum legal, clar i no vinculant ¡Quin sacrilegi!

Com ha demostrat el resultat del 26-J, l’ecosistema polític català no és ni millor ni pitjor que la resta, però sí que és diferent. Només Catalunya i Euskadi estan pintades del morat d’un partit que no fa anatema de les consultes. I ho fa sense participar de l’exaltació de les baixes passions en què molt sovint cauen els extrems, tant l’independentisme com l’unionisme. A mig camí se situa una esquerra que ara ha demostrat que és incapaç d’entendre’s però que potser en un futur estarà obligada a fer-ho.