• Creure que és possible acontentar l’independentisme sense trair l’opció federalista és una tasca inútil

Em trobo entre el mig milió de catalans que han seguit recolzant el PSC en uns anys en què ha patit un seriós daltabaix electoral com a conseqüència de factors externs i interns. A Catalunya es va desencadenar una tempesta perfecta quan, en paral·lel a la crisi general de la socialdemocràcia europea i a la pèrdua de credibilitat del PSOE, després de l’amarg final de Rodríguez Zapatero, va irrompre una onada de separatisme populista que va posar el PSC contra les cordes. No pocs oracles van vaticinar la seva desaparició. El socialisme català va haver de plantar cara a fortes dissensions internes que van girar sempre al voltant del debat territorial i identitari. Per evitar una escissió brusca, la direcció del partit es va moure en una manifesta ambigüitat i va incorporar el dret a decidir. Va començar a redreçar el rumb quan va aconseguir un ampli acord de reforma federal de la Constitució, rubricat a Granada (2013), assumit pel conjunt del socialisme espanyol i incorporat en el programa de les passades eleccions generals.

En les autonòmiques del 27-S la llista encapçalada per Miquel Iceta va obtenir millors resultats dels esperats, malgrat que el vot útil contra la independència se’l va emportar Ciutadans. Aquesta millora va ser mèrit del candidat, però també va arribar gràcies al fet que molts electors van premiar la clarificació del PSC: aposta per l’Espanya federal i abandonament de qualsevol proposta de consulta sobiranista. La sorpresa va saltar fa uns dies quan es va conèixer el contingut de la ponència política que, en teoria, defensa la direcció del PSC de cara al seu pròxim congrés. És un document relativament breu que tracta dels desafiaments principals, entre els quals figura la superació del greu atzucacen què es troba Catalunya. Es postula la reforma federal de la qual es desprendria un acord bilateral en forma de nou Estatut que seria ratificat per la ciutadania. A més de recórrer a una retòrica inflamada on es reitera que Catalunya és una «nació» i s’exigeix el seu «ple reconeixement i desenvolupament nacional», sorprèn que no hi hagi referència a la Declaració de Granada i sobretot a la coda final. Aquí es diu que si es produís un «fracàs» de la via federal, si els catalans rebutgessin aquest pacte, llavors el PSC proposaria «altres instruments democràtics (com, per exemple, la Llei de la Claredat canadenca) que establissin les condicions per verificar el suport a una eventual secessió». Estem davant d’una cosa absolutament inèdita en la història dels partits polítics. Si insòlit és reconèixer el possible fracàs de la teva proposta, més sorprenent resulta encara anticipar la resposta a aquest escenari. Amb això es transmet una imatge d’escassa confiança i s’alimenta el fracàs. ¿Per què els sobiranistes votarien a favor d’una reforma federal si en cas que fos derrotada obtindrien el desitjat referèndum?

Un disbarat tan descomunal solament s’explica per l’estratègia d’alguns sectors del PSC d’aliar-se amb els comuns d’Ada Colau, reintroduint per la porta del darrere el dret a decidir. Per a aquesta acrobàcia es recorre a la via canadenca quan, en realitat, és un contraexemple. La citada Llei de la Claredat, aprovada l’any 2000, va néixer per frenar la celebració d’un tercer referèndum al Quebec, després del fallit del 1995, i deslegitimar qualsevol intent de secessió unilateral. Planteja dues exigències principals: una pregunta clara i una majoria de vots també inequívoca, percentatge indeterminat que deixa en mans del Parlament federal d’Ottawa. Contra el que sovint es diu, aquesta llei no reconeix el dret a la secessió, ni garanteix que, en cas de victòria independentista, les negociacions culminin en la separació si no hi ha consens entre les parts sobre com afrontar el procés de ruptura. El sobiranisme la va rebutjar i immediatament va aprovar una altra llei («de prerrogatives del poble quebequès») al Parlament regional afirmant el principi d’autodeterminació i donant per bona la majoria del 50+1. Ara hi ha un recurs per declarar aquesta llei contrària a la Constitució del Canadà.

Contra la imatge edulcorada que tenim que aquell país sí que ha sabut encarrilar amablement la tensió secessionista, fent-nos creure que hi havia acord en el mètode per les dues parts, no és cert. Només el cansament de la societat quebequesa i la por a reviure la divisió social d’un altre referèndum, com pretenia la primera ministra separatista Pauline Maurois, va donar la majoria als liberals federalistes de Philippe Couillard en les regionals del 2014. Creure que és possible acontentar l’independentisme sense trair el federalisme és una tasca inútil. El Canadà ho demostra. Al PSC alguns semblen decidits a cometre els errors del passat i fer inevitable el fracàs del federalisme.