Existeix una història d’una gran família anglesa que va haver de viure un perllongat litigi per la disputa d’una herència, després de la mort del patriarca. Es tractava d’una gran mansió als afores de Londres. La disputa va ser de tanta envergadura que, durant generacions, la família només es veia als jutjats i a través dels seus advocats. Després de molts anys de contesa judicial, una de les branques de la família va aconseguir la preuada propietat. No obstant això, i aquí resideix l’ensenyament d’aquesta tràgica història, quan van anar a prendre possessió de la mansió, aquesta havia estat devastada pel temps. Només quedaven dempeus unes malenconioses ruïnes que recordaven que en aquest paratge s’havia alçat una magnífica mansió fami­liar. Una cosa semblant està succeint amb la disputa institucional entre Catalunya i Espanya. Una disputa que avui se centra en la lògica, a risc de simplificar, d’un independentisme de sòlides raons emocionals i econòmiques, i d’un unionisme i constitucionalisme de sòlides bases legals. Ens trobem litigant mentre el temps, que tot ho abasta, va minant les nostres institucions i va llaurant en l’imaginari de l’opinió pública que l’única cosa important és el litigi en si i no pas les causes que ens han portat a aquesta lamentable situació.

En quin punt ens trobem d’aquest litigi que té una dimensió política, cultural, ­social, històrica, econòmica i emocional? Doncs davant dues posicions irreconciliables. D’una banda, l’Estat espanyol, governat pel PP, va arribar a la conclusió que l’única forma d’afrontar la crisi econòmica que amenaçava un possible rescat de l’economia espanyola, per part de la Unió Europea, més el repte independentista, era sobre la base d’una defensa sense fissures de la unitat d’Espanya. Per part del Govern català, es va pretendre donar forma política a la doctrina del dret a decidir per forçar una negociació de màxims que no ha tingut resposta ni en tindrà. Això ha provocat, en el si de l’in­dependentisme, plantejar que passem de defensar el dret a decidir a defensar el dret d’autodeterminació. Un nou salt polític que radicalitzarà les posicions i farà més intens el litigi entre ambdues parts. L’únic litigi que es guanya és aquell que no arriba a celebrar-se, gràcies a la capacitat d’acord i confiança entre les parts.