Ja fa uns quants anys que, en aquest magma o sopa espessa d’alguna idea i molt sentiment en el qual vivim, el terme unilateral ha arribat per quedar-se. De fet, ha passat a formar part de dos acrònims que han tingut bona part de protagonisme en diferents moments de l’anomenat procés. Primer va ser la discussió sobre la DUI, per declaració unilateral d’ independència, i després, és a dir, ara, és la RUI, per referèndum unilateral d’ independència, amb la seva variant RUV, per referèndum unilateral vinculant per tal d’evitar esmentar la independència. I a mi, doncs què volen que els digui, el que em xoca des de fa mesos és l’afany a ser unilaterals en un tema que no cal dir com de complex i difícil que és, però que sens dubte no és unilateral. I la veritat és que ja cansa i fa mal la llengua a força de repetir l’obvi.

Ja veuen vostès, estiuencs lectors, que no els he enganyat ni en el títol de l’article, que és pla i explícit com l’adjectiu mateix, així que vostès poden estalviar-se la lectura i la previsible presa de posició (tampoc no he entès mai el tipus de lector que continua llegint per indignar-se i arribar gairebé a odiar l’estúpid articulista, però això serien figues d’un altre paner). Perquè igual que aquests són temps en aquesta Europa nostra (almenys la que fins abans del Brexit configurava la Unió), més d’interdependència que d’independència, els problemes de configuració política i territo­rial són òbviament multilaterals i gairebé ni tan sols bilaterals. La independència, o serà negociada o no serà. I ni tan sols serà una negociació amb l’ Estat espanyol, sinó amb aquella mateixa Europa que ens vigila els pressupostos i tem avui la seva disgregació, negada per la marea del populisme creixent. Per ser clars, i diguem-ho ras i curt, res unilateral no té futur més enllà d’un nou gest que reforci posicions en una cursa tan llarga que fa ja temps que resulta esgotadora.

 Un acte jurídic només és unilateral quan per a la seva perfecció reque­reix la voluntat d’una sola de les parts. O sigui, de primer de Dret. I ni tan sols un contracte unilateral, com és una donació, no ho és plenament, ja que es necessita l’acceptació del que rep la donació perquè tingui efecte. No diguem ja si es tracta de proclamar un dret sobre el qual un altre pot opinar. Així que ho tenim malament per avançar anant del pal de l’unilateral. Esclar que, mentre continuem parlant alhora com a part i com a tot, ja no hi ha problema, perquè continuem sentint uns quants que parlen sense empatx ni rubor en nom de Catalunya mateixa, el poble català, la immensa majoria, la voluntat del poble, la voluntat inequívoca ja expressada, el referèndum plebiscitari, la història i els segles i els avantpassats que ens contemplen, el mandat democràtic o, en l’enèsim retorciment de les paraules, la radicalitat democràtica, que és una altra manera de dir que bona part de la nostra classe política està més enllà de l’ordenament legal actual. I per descomptat que sé que una part d’aquests polítics i dels seus corifeus i agitadors representen també les aspiracions i desitjos d’un nombre molt important de ciutadans d’aquest país, però és que ara que ens hem posat unilaterals i que hem convertit el Parlament en una cambra com a mínim posada de perfil davant la legalitat, ara sí que em sembla que l’hem feta bona. Hi haurà qui pensi que ja era hora. I qui continuï invocant aquell mantra que repeteix que aquesta revolució (sic) es fa de baix a dalt. I que l’autèntica democràcia és assembleària (assemblees molt poc freqüentades, per cert). Però jo miro amb estupefacció i cansament l’espectacle. I amb preocupació i fins i tot angoixa creixent.

En geometria euclidiana, la línia recta és l’ens ideal que s’estén en una mateixa direcció i existeix en una sola dimensió. La línia recta sí que és unilateral. Totes les altres figures tenen costats i fins i tot arestes. I si un costat és cadascun dels segments que formen un polígon, doncs una part també significativa de catalans està sent deixada, precisament, de banda. Però igual és aquest un mal exemple i cal ser més moderns. Pot ser que siguem en una banda o cinta de Moebius (o Möbius, com vostès vulguin), una superfície amb una sola cara i una sola vora i que té la propietat matemàtica de ser un objecte no orientable. Nota curiosa: si un entra a la cinta mirant a l’esquerra, al final de la cinta es trobarà a si mateix mirant a la dreta. Aquí ho ­deixo.

I sí, també sé que conti­nuem repetint que com que no ens deixen votar, alguna ­cosa cal fer. Quan, per no deixar-nos votar, fa anys que no parem de visitar les urnes… De debò, sis plau, no hi ha manera de trobar una via per al diàleg, per a l’entesa, per explicar-se?

Anaxàgores, per seguir amb la geometria, va plantejar al segle V a.C. la quadratura del cercle. I encara que va ser mestre de Pèricles, va deixar el ­problema sense resoldre. I van passar els segles.