La política catalana viu en suspens, entre parèntesis, des que la CUP va decidir tombar els pressupostos i Carles Puigdemont va replicar amb una moció de confiança. Des del punt de vista del que podríem anomenar l’esquerra, si aquesta etiqueta encara reté algun sentit, els pressupostos nous eren molt millors que la pròrroga dels antics. No obstant, la CUP no funciona en aquests termes. Funciona binàriament: bo o dolent, amic o enemic, sí o no. És una mentalitat poc democràtica, fins i tot antipolítica, ja que prescindeix del gris i els matisos, i simbiòtica amb una classe d’ideologia circular, autoreferencial. Per això la CUP és incapaç de respectar els compromisos que pren –el seu únic compromís és amb ella mateixa– ni d’incorporar als seus càlculs les conseqüències dels seus actes.

  La CUP tindrà ocasió el 28 de setembre d’acabar amb el seu segon president (tots dos independentistes) en menys d’un any. Per mirar d’impedir-ho, JxSí va aprovar a corre-cuita les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. Hem de recordar que el grup majoritari va fer una cosa semblant per mirar de salvar Artur Mas. Llavors va ser la declaració de desconnexió del 9 de novembre del 2015. Un greu error, ja que va proporcionar a l’Estat espanyol nous ressorts contra el procés català. Ho van advertir prestigiosos juristes als quals no es va fer cas. Els de la CUP van guillotinar igualment el president, però van garantir l’estabilitat de l’Executiu de JxSí. Estaven mentint. Quan es discutia sobre el pressupost, al juny, la diputada Eulàlia Reguant va tenir la barra d’al·legar que no és que la CUP hagués trencat el pacte amb JxSí, sinó que aquell acord havia mutat.

  El 27-S l’independentisme va perdre el plebiscit perquè el va plantejar malament, a l’enfrontar les paperetes de la CUP i JxSí i a totes les altres juntes, quan podemistes i ICV (CSQP) havien rebutjat que els sumessin als unionistes. Però, més enllà del plebiscit, l’independentisme va fracassar, encara que això ho hem vist després, al quedar a mercè de la CUP.

  No és bona idea fer concessions a la CUP per intentar apaivagar-la. Això no funciona ni amb els nens consentits ni amb els fanàtics. Em va semblar un despropòsit que JxSí aprovés la declaració del 9 de novembre. També la urgència respecte a les conclusions de la comissió del procés constituent. I no és només que la CUP no sigui de fiar. És que, en moments difícils, quan un està realment contra les cordes, el que ha de blindar és la pròpia dignitat. I això passa per afirmar els propis principis i valors essencials. No per fer concessions nervioses als que en realitat et consideren el seu enemic. Avui, a més, els de JxSí no poden al·legar que no saben qui tenen davant.