Tal com s’esperava, Mariano Rajoy va dedicar els minuts més intensos del seu parlament a Catalunya. També els més llargament aplaudits. El discurs d’investidura, brevíssim, generalista fins a l’exasperació, fregava l’avorriment. En part perquè no planava la tensió de la incertesa, com en qualsevol matx de final desconegut, i en part pel to de l’orador, conscient que aquest primer intent és fallit. Ja que no li era possible estalviar-se’l, el va utilitzar per preparar-se el terreny i estovar l’enemic a batre, Pedro Sánchez,en l’assalt de l’octubre, que serà el decisori. Per fortuna per als temptats d’endormiscar-se quan tot just fèiem una horeta que sentíem vaguetats amb fons musical d’emergència nacional, l’orador va treure la pica per escometre contra el sobiranisme. Va semblar com si la Cambra vibrés una miqueta.

En la seva estratègia de convertir el fracàs en simple escaramussa,Rajoy va ensenyar les seves armes, però es va guardar d’envestir com d’escaldar-se. L’excepció, l’independentisme català, contra el qual va carregar de la manera més contundent que se li coneix. Per l’argumentari de la sobirania nacional, que cap part del cos té dret a adjudicar-se, però sobretot pel to. Cap escletxa, cap via de diàleg. Si el president Rajoy ha estat sempre vehement davant el sobiranisme, ahir es va mostrar implacable. Les reclamacions de les institucions catalanes «no tenen fonament». Al contrari, haurien d’estar agraïdes perquè gràcies a la solidaritat del Govern que presideix, la Generalitat ha pagat les seves factures i els seus funcionaris han cobrat a fi de mes. Amb una enorme audàcia Rajoyha deixat enrere la famosa conllevancia orteguiana. El problema català, simplement, no existeix. Potser persisteix, però no existeix. L’únic que pot aconseguir és provocar una fractura greu de la societat catalana.

La llei

Caldria ser molt optimista per agafar-se a l’única frase de possible interpretació ambigua del repertori marianista sobre el sobiranisme català. Després de negar el problema, Rajoy va deixar anar que no hi ha solució justa que no parteixi del respecte a la llei. La paraulasolució contradiu la premissa de l’absència del problema, és clar. Tota la seva oratòria està farcida de perles d’aquest calibre -la millor d’ahir, «perquè hi hagi oposició hi ha d’haver govern», hauria de passar als annals-. En conseqüència, el que té valor és la reiteració de la línia vermella, el respecte a la llei, sota pena de patir el pes de la llei.

Utilitzat el desafiament català a conveniència i, tot s’ha de dir, en plena coherència amb les seves reiterades negatives a cap tercera via, va sorprendre a més d’un que s’amagués la carta basca. Si el PNB vota a favor o s’absté a l’octubre, quan els seus electors ja no puguin passar-li factura, Pedro Sánchez ho tindrà encara més difícil per no cedir ni el mil·límetre que li faltarà a Rajoy.

Rajoy utilitza l’independentisme català per reforçar-se. Però el pragmatisme del PNB pot tenir bona part de la clau del segon assalt, a l’octubre.