El món ni comença ni acaba avui. Ens ho recorda la recent troballa d’una dent de llet del nen de Moià, un jove neandertal que va viure en aquesta zona de la Catalunya central fa uns 50.000 anys. O les restes de dos rudimentaris arpons per a pescar, datats de fa uns 15.000 anys, que un equip de la Universitat de Barcelona ha desenterrat aquest estiu en una cova d’Alòs de Balaguer.

La nostra obligació, com a persones racionals i intel·ligents, és llegir la història en cada context. Gràcies als meravellosos avenços científics i tecnològics de les últimes dècades, la humanitat –després de mil guerres i desastres- ha encetat la nova Era de la Globalització, que ha arribat per quedar-se i evolucionar. Més que mai, som 7.500 milions d’éssers humans que, malgrat tots els conflictes i totes les incomprensions mútues, estem construint el futur plegats. Dia a dia.

Les grans discussions i polèmiques que animen el debat en aquest racó del planeta on habitem són estèrils i infantils si som capaços de fer abstracció de l’eixordador soroll mediàtic i de la proverbial passió mediterrània que les escalfen. Els 46,5 milions de persones que vivim a l’Estat espanyol i els 7,5 milions de residents a Catalunya som un polsim de la gran família humana que ha acabat colonitzant la Terra i, col·lectivament, tenim una importància quantitativa molt menor.

La nostra força i la nostra aparent prosperitat, ens agradi o no, vénen de la integració d’Espanya en la Unió Europea (UE) i en l’OTAN. Són dues decisions polítiques –que daten de 1986- que, trenta anys després, determinen la nostra vida quotidiana i marquen el nostre esdevenidor. És amb aquesta cotilla, o amb aquest paraigua, que Espanya/Catalunya hem entrat per la porta gran en l’Era de la Globalització. Hi ha vida per als catalans fora de la UE i de l’OTAN? Sí, però el preu a pagar és altíssim i, sincerament, no veig, ni de bon tros, que hi hagi una massa crítica disposada a pagar-lo. (Jo, modestament, m’hi apuntaria…).

Des d’aquesta perspectiva, els “problemes candents” que ens ocupen i preocupen tenen una lectura més matisada. Si tenim clar que Madrid no és l’epicentre del món i que els nostres destins es decideixen, en última instància, a Brussel·les-Washington, la formació d’un govern a Espanya no és un joc de majories i minories parlamentàries: és imprescindible i urgent. Per a què? Per cobrir dos objectius fonamentals:

· Que a Madrid hi hagi uns interlocutors autoritzats i amb suport democràtic per rebre i aplicar les instruccions que arriben de Brussel·les-Washington

· Que s’aprovin els Pressupostos Generals de l’Estat per al2017, harmonitzats amb les directrius de dèficit que ordena laComissió Europea

Espanya és un soci de pes de la Unió Europea i la insòlita situació de no-govern ja no es pot perllongar més. Per tant, les pressions de totes bandes –en especial, les internacionals- que ha rebut, rep i rebrà el PSOE en les pròximes hores per tal que faciliti la investidura de Mariano Rajoy i l’aprovació dels Pressupostos seran abassegadores i insostenibles. L’acordcuinat entre PP i Ciudadanos és perfectament homologable amb el centrisme reformista que impera en el mainstream europeu, ja sigui amb governs progressistes (com a França i a Itàlia) o conservadors (com a Alemanya). Per tant, auguro que Pedro Sánchez acabarà cedint el pols… sempre que se li ofereixi unasortida profitosa a la seva situació personal. (Unes hipotètiques terceres eleccions generals per Nadal, apuntades per Mariano Rajoy, són només això: una broma).

A Catalunya, el RUI, la DUI, el MUED o el RVI són, senzillament, una quimera que només serveix per omplir tertúlies radiofòniques, pàgines de diaris i picabaralles de pati d’escola al Parlament (amb tots els implicats cobrant, això sí, una bona morterada a compte de les arruïnades arques de la Generalitat). El concepte “unilateralitat” o l’apel·lació a la “desobediència” institucional són, des de la lògica bàsica de Brussel·les-Washington, bogeries totalment fora de lloc d’uns identitaris nostàlgics –amb inacceptables rauxes supremacistes- que viuen dels fantasiosos records del segle XVIII i que encara no s’han assabentat que estem al segle XXI.

El “problema català” té una solució elemental: la negociació. Al nou govern presidit per Mariano Rajoy li pertocarà, sí o sí, presentar un paquet de mesures per tal de reparar la barrabassada de la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar –ma non troppol’Estatut del 2005, aprovat pel Parlament i el Congrés dels Diputats i referendat per la societat catalana. L’ara venerat Adolfo Suárez ja va demostrar amb el retorn del president Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat que hi ha camí per córrer i per fer.

La qüestió és que a l’altra banda de la taula, la Moncloa no té un interlocutor amb capacitat i autoritat per negociar. Carles Puigdemont és un independentista de pedra picada –li ve de jovenet- i no voldrà passar a la història com el traïdor que va renunciar al somni secessionista per un cove de peixos. D’aquí que una nova convocatòria anticipada d’eleccions al Parlament de Catalunya sigui la pròxima estació d’aquest tortuós procés… d’adaptació a la realpolitik.

La política i l’aritmètica són dues disciplines que, sovint, no lliguen. Els 170 diputats que donen suport a la investidura de Mariano Rajoy no són la majoria matemàtica, però sí la majoria política suficient que li dóna el passaport per formar govern. I viceversa. Els 72 diputats independentistes que hi ha al Parlament de Catalunya són la majoria matemàtica, però no representen la majoria política necessària per endegar la secessió.