El foc de les batalles culturals catalanes s’ha renovat amb l’elecció de Javier Pérez Andújar com a pregoner de la Mercè i amb l’anunci d’una exposició al Born amb escultures franquistes. Ara els Dupont i Dupond del Tintín ­català són l’independentisme i el ­colauisme, que han substituït, respectivament, el nacionalisme i el progressisme. Aquests, més que barallar-se, es menyspreaven i ignoraven. Vivien en mons paral·lels gràcies a la doble xarxa cultural que van desplegar, d’una banda, la Generalitat de Pujol; i de l’altra, l’Ajuntament i la Diputació de Bar­celona. Cada xarxa va generar el seu ­relat, la seva trama clientel·lar, les seves patums, els seus premis, càrrecs i canongies.

Tot i que l’hegemonia política era pujolista, el corrent cultural triomfant va ser l’olimpisme barceloní. Un model posat al servei de la transformació ­urbanística que va tenir èxit no només entre nosaltres, sinó també al món (aquest any a Rio sembla que, esgotat, es jubila). Barcelona relativitzava el pes de la cultura catalana per tal de seduir el món amb un còctel de festa mediterrània, innovació ètica i estètica, multiculturalisme, capitalitat llatinoamericana i bones intencions mundials. Aprofundia el clima festiu i creatiu que, als anys seixanta, havia cristal·litzat a Barcelona gràcies a editorials, ­discoteques, escoles d’arquitectura i disseny o agències literàries. Un clima que Eco havia lloat i que Vargas Llosa encara enyora (on el català era o me­dieval o prohibit o enfadós).

Mentrestant, Max Cahner havia estat l’impulsor cultural d’una idea que Pujol també portava als gens: una mirada alemanya sobre Catalunya. Cultura i llengua es confonien per esdevenir instruments de recreació d’una nació. Una nació que necessitava trobar-se amb ella mateixa abans de dialogar amb el món. Això implicava subordinar la complexitat del país a la idea.

El CCCB de Ramoneda va ser la fàbrica i el temple barceloní del corrent cosmopolita. I el seu resum metafòric podria ser el mite de Narcís. Esteta i bulliciosa, Barcelona, amb l’excusa d’emmirallar-se en els ulls del món, s’enamora d’ella mateixa. La Barcelona/Narcís, va naufragar el 2004: era massa obscena la pretensió de modernitzar la Sagrera amb l’excusa de “canviar el món”.

Aquest naufragi coincideix amb el tripartit: primer i únic intent de barrejar aquestes dues visions. Maragall vol construir un pont per relacionar-les, però ja no té força. L’època del tripartit, que culmina amb la sentència del TC sobre l’Estatut, és la típica etapa de transició poblada de petits monstres. L’aliança de PSC-ICV amb ERC va destrossar el PSC, ha acomplexat Convergència i ha donat pas als dos corrents centrals: independentisme i colauisme. Les baralles entorn de Pérez Andújar i del Born formen part d’un nou capítol català de Capulets i Montaguts. N’anirem parlant. La Busca i la Biga o els Nyerros i Cadells tornen al ring.