• Més que una etiqueta tremendament excloent, és una bona mostra de la trista divisió que viu avui el catalanisme, que té la seva expressió més miserable en el fanatisme salvapàtries dels 140 caràcters. 

Poc abans de l’estiu, es va promocionar l’etiqueta #som72 –diria que ho va fer l’Assemblea Nacional Catalana, però potser patino– com a crida a la unitat dels partits independentistes, i, per extensió, de la militància independentista. Per mantenir viva la flama és vital que no hi hagi corrents d’aire. Òbviament, la xifra surt dels 72 diputats de JxS i la CUP que pregonen el mantra de l'”inequívoc mandat democràtic” del 27S, però que en el fons discrepen, amb més dissimul algunes vegades que d’altres, sobre les vies i formes d’arribar-hi. Fins ara el més agosarat que han fet plegats ha estat desobeir una advertència del Constitucional al votar les conclusions d’una comissió d’estudi. Poca broma. No s’ha desobeït ni una llei ni tan sols un trist decret, però ja sabem que ven més l’èpica o la catàstrofe que el periodisme, i els mitjans més solvents d’aquí i d’allà han obert portades parlant de desafiament. Si comencem a gastar així els qualificatius, quin li posarem quan es convoqui el RUI o declari la DUI?

Tornem, però, al #som72, ja que a més d’una etiqueta tremendament excloent, és una bona mostra de la trista divisió que viu avui el catalanisme, que té la seva expressió més miserable en el fanatisme salvapàtries dels 140 caràcters. Parlem potser de la divisió més greu en els 130 anys que fa des que Valentí Almirall escrivís Lo Catalanisme, punt de partida d’un moviment de molt ampli espectre (ha abraçat des de sectors de la burgesia conservadora al marxisme internacionalista) que, amb diferents accents, ha tingut com a comú denominador la reivindicació de la nació catalana. El #som72 d’ara, d’intenció aparentment triomfal, resulta esborronador si es recorda que fa només dos anys #erem87 (quan el gener del 2014 el Parlament va demanar poders al Congrés per convocar un referèndum) o que, una mica més enllà, el novembre del 2005, amb l’aprovació de l’Estatut, #vamser120 diputats votant-hi a favor.

 Qui ha estat el causant d’aquesta divisió? Això ho haurà de dir la història, quan tot plegat acabi, i segons com acabi dirà una cosa o l’altra. En la meva modesta, intrascendent i sempre revisable opinió, ha estat allò que es coneix com a procés, i més concretament les seves presses derivades del tacticisme d’un partit i d’un líder molt concrets (perdó si em repeteixo). No es pot passar de demanar el referèndum (diades del 2012, 2013 i 2014) a demonitzar-lo (diades del 2015 i 2016) i a partir d’aquí tractar de traïdors i antidemòcrates els qui no s’hi sumen, els qui gosen dubtar que un 48% dels vots suposin cap mandat gaire clar, els qui no compren que tots els mals vinguin exclusivament de Madrid, o els qui pensin que la convivència no és imposició sinó transacció.

En aquest país hi havia hagut un mínim de respecte per les posicions alienes, malgrat que fossin molt diferents de les pròpies, que ara ha desaparegut. Quaranta anys sense llibertat d’expressió havien fet que se li donés un cert valor. Fins i tot el pujolisme, amb el seu component messiànic, va ser més respectuós amb les altres expressions del catalanisme del que en aquests moments ho és el processisme (sobretot el pujolisme vuitantero, amb la posterior arribada de la generació talibana es va accentuar el sectarisme).

A Espanya va passar el mateix i de moment no hi ha hagut forma de donar-li la volta. El respecte per les opinions dels altres es va començar a perdre a partir del 1993, quan el PP i la caverna mediàtica van pervertir el concepte de constitucionalisme i es van apoderar d’una norma que era de tots, i es va esfumar definitivament durant el funest quadrienni 2000-2004, quan la demagògia aznarista contamina totes les institucions de l’Estat i permet traspassar impunement tots els límits de la llibertat d’expressió. El màxim exponent en va ser la COPE de Jiménez Losantos i César Vidal.

El #som72 reflecteix, doncs, el moment més delicat del catalanisme des de la recuperació de la democràcia, i potser és per això que l’alcaldessa de Barcelona creu que hi ha “ motius de sobres” per assistir a un acte no institucional on difícilment serà ben rebuda i que no és gens inclusiu, ja que només representa a una part de la ciutadania. Sens dubte una part molt nombrosa, però possiblement tan nombrosa com la que no s’hi sent cridada. El sentit institucional, el de considerar-se representant de tots i totes, o si més no voler fer-ho veure, va dur Artur Mas a celebrar les diades de 2012 a 2015 sense necessitat d’assistir a cap de les manifestacions de l’ANC, si bé va rebre i confraternitzar amb els organitzadors, i això mateix podria fer Ada Colau si com ha dit vol ser una bona amfitriona d’una mobilització massiva que tindrà lloc a Barcelona. Com que és una persona intel·ligent, poc donada al sectarisme (els fitxatges de Gemma Calvet i Pere Macias en són bona mostra), i una decisió així haurà estat llargament meditada, només se m’acut que hagi arribat a la conclusió que amb això no n’hi ha prou i que el seu gest pot ajudar a curar ferides al si de l’espai catalanista, a desglaçar l’ambient.

Personalment em costa de veure. Tendeixo a pensar que amb aquest pas introdueix confusió entre els seus seguidors i que els dels 72 anant bé li concediran un dia de gràcia, perquè l’endemà no diran que #jasom73 sinó que titllaran el gest de maniobra electoralista amb vista a eixamplar l’espai dels comuns i per tant debilitar el procés.

Celebraré equivocar-me.