El relat no ha variat en la cinquena manifestació massiva de la Diada des del 2012, quan Artur Mas la va utilitzar per convocar eleccions anticipades el 25 de novembre. No es tracta de comptar els assistents en centenars de milers, més o menys. Les imatges indiquen que en totes les convocatòries, amb formats imaginatius i ben diferents, hi havia moltíssimes persones de totes les edats i condi­cions. Ordre, civisme, entusiasme i un cert aire familiar en totes elles.

El relat no ha variat, però sí que ha canviat la manera de plantejar-lo. Del dret a decidir s’ha passat a l’exigència de la indepen­dència d’ Espanya. Sense dreceres ni ambigüitats, que diria Aznar. Es parlava el diumenge que seria l’última manifestació independentista amb la mateixa seguretat que Oriol Junqueras afirmava fa uns mesos que els pressupostos que ara estan pendents d’aprovació serien els últims pressupostos autonòmics. 

La república catalana ha entrat en el vocabulari independentista per remarcar ­segurament que la ruptura que es pretén amb Espanya és radical. Hi va haver un temps a començaments de la transició en què personatges com Ernest Lluch reivindicaven la pos­sibilitat d’una monarquia austriacista en la qual cabessin ­totes les nacionalitats hispà­niques. Ja no. Ara , l’únic que es pot fer és anar-se’n.

És evident que aquesta pantalla és antiga, gairebé preanalògica, i el que importa ara és avançar ràpidament cap a la república catalana. El president de l’ ANC, Jordi Sànchez, va dir, en tancar els discursos de la manifestació: “Ha arribat el moment de capgirar la història… Volem obrir la caixa de la república catalana”.

S’han anat establint conceptes nous i, sobretot, paraules que han nascut en el quinquenni de les grans manifestacions. S’ha invocat de vegades el discurs de Gramsci sobre l’hegemonia cultural que permetria, gairebé de manera natural, girar la truita, quedar fora d’ Espanya i pretesament ser rebuts amb els braços oberts per la comunitat internacional com a conseqüència d’unes votacions democràtiques amb una legitimitat expressada a les urnes. Les paraules inqüestionables que l’independentisme ha incorporat a la seva hegemonia semàntica són desconnexió, ­unilateralitat, anem-nos-en ara, la república catalana es guanya a les urnes i es cons­trueix als carrers i altres eslògans que donen per feta i consumada la independència en un referèndum que el president Carles Puigdemont convocaria al llarg de l’any vinent. El setmanari britànic The Economist dedica la portada d’aquesta setmana a l’“art de la mentida” i a la “política de la postveritat en l’era de les xarxes socials”. Em quedo amb una conclusió del seu editorial: “La confiança popular en l’opinió dels experts i en les institucions arrelades s’ha esfondrat en les democràcies occidentals”. Es refe­reix, per exemple, a les afirmacions de Donald Trump, mai desmentides, que Barack Obama ha estat el fundador de l’ Estat Islàmic. I molts l’han cregut. Una indiferència sorprenent envers la realitat recorre el món que es construeix sobre ficcions o sobre promeses incertes, amb paraules que res o gairebé res tenen a veure amb la realitat.

Carles Puigdemont sap què significa una ruptura unilateral amb Espanya ja sigui en forma de referèndum o a través d’unes eleccions constituents. Ha dit que el referèndum ha de ser vinculant i complir tots els estàndards internacionals. El primer obstacle el trobarà a l’hora de construir una majoria a Catalunya que estigui d’acord amb aquest plantejament. La CUP li ha demanat que es deixi de maniobres i que vagi al gra aviat i sense miraments. Depèn d’ells per guanyar una moció de confiança i també per aprovar els pressupostos.

El segon obstacle el trobarà en Mariano Rajoy o en el seu successor, qualsevol que sigui, que dilluns va tenir la ceguesa política de no esmentar ni tan sols la Diada en parlar més de mitja hora amb tots els seus di­putats. Es va referir a les eleccions gallegues i basques i es va dedicar a atacar Pedro Sánchez com a autor de tots els mals que pateix Espanya. La llei i la Constitució que invoquen els seus ministres no resoldran l’anomenada qüestió catalana. S’ha d’encarrilar amb la política i amb la visió d’un estadista, que no és el cas.

El tercer interrogant és a les urnes, que cada nit que s’obren, en tota mena d’elec­cions, en­vien un missatge complex i plural que reflecteix el sentir plural de la voluntat general dels catalans. Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera no ho han sabut llegir i anem cap a unes terceres eleccions en un any. La qüestió catalana té molt a veure amb aquesta incapacitat d’acords a Espanya. Miopia política.

El mapa polític català ha ­variat substancialment des d’aquelles eleccions del 2012. Han canviat líders, han desaparegut partits, s’han esfumat sigles i la societat catalana està tan desunida com sempre pels eixos nacional i social, l’esquerra i la dreta. Gairebé tots catalanistes, però dividits, electoralment, malgrat les manifestacions massives i emo­cionalment unitàries.