Aquest dimecres veia els diputats de Junts ple Sí aplaudir Carles Puigdemont com si fos un concert de Bruce Springsteen -entre crits d’independència- i se’m va aparèixer l’esperit de Pere Navarro. Sí, el criticat, qüestionat i fins i tot agredit Pere Navarro. Algú li hauria de fer un acte de desgreuge.

Perquè quina diferència hi ha entre el “referèndum acordat amb l’Estat” que ha proposat el president de la Generalitat durant la qüestió de confiança i la consulta “legal i acordada” que va proposar el llavors primer secretari del PSC el 2012. Cap ni un. Hem tornat a la casella de sortida. Hem retrocedit quatre anys.

De fet, Puigdemont està disposat a negociar-ho tot a veure si cola: “com formulem la pregunta”, “quina és la data més adequada per fer-ho”, “quins serien els quòrums que acceptaríem per considerar vàlids els resultats”.

Tampoc està gaire convençut de guanyar-lo perquè fins i tot ha parlat de “quina moratòria establiríem per tornar a demanar el referèndum en cas que el perdéssim”. Com els quebequesos, que en porten dos (1980 i 1995). Els referèndums només s’han de plantejar si tens opcions de guanyar-los de carrer.

A veure si ho entenc: que no havíem passat pantalla? que no marxàvem? que no hem després dels 18 mesos?. Què dirà ara el nostre conseller Romeva?. Però si en el debat de la declarció independentisa del 9 de novembre del 2015 va rebujtar la consulta. “La proposta de demanar novament un referèndum ja ha quedat superada pels fets”, va dir llaros.

Ara el president li ha encarregat  la tasca “d’organitzar” la consulta perquè “té la responsabilitat de la participació” mentre que el vicepresident Junqueras, en tant que president de la Comissió Interdepartamental d’Impuls de l’Autogovern, es fàra càrrec de “l’arquitectura” del referèndum

Sí, és veritat que el president ha dit que faria un referèndum acordat amb l’Estat o no, però ni un ni l’altre sortien al full de ruta de Junts pel Sí. Els passos eren un govern de concentració, preparació de les estructures d’estat i el Parlament declava la independència l’estiu vinent.

Després venien eleccions constituents, la Constitució i finalment un referèndum per aprova la nova carta magan, però no un referèndumn d’autodeterminació. Si ara incompleixen el més important del programa qui no diu també que incompliran els terminis?. Els 18 mesos encara són vigents?.

Ben mirat, l’únic coherent en tot l’afer és el diputat Germà Bel que -en una entrevista el passat mes de juliol- advertia que el referèndum era “un 9-N, però patètic” i que “seria com “trencar el contracte amb els electors”. Quanta raó tenia aleshores. Què farà ara? Dimitir?.

El problema, en el fons, és el de sempre: dos milions de persones a favor de la independència són moltes persones, però en un cens de 5,5 milions no són prou. No es pot declarar la independència amb la meitat del país que no vol.

I ho sabien des d’un bon començament. Però ho han estirat al màxim perquè del que es tracta és de seguir al Govern. La proposta del referèndum pretén ara intentar eixamplar la famosa base social amb els votants de Catalunya sí que es Pot, però és també buscar una sortida al mateix atzucac en el que ens han ficat.