DURANT anys, van ser molts els bascos que van observar l’escena política catalana amb una secreta enveja. Els decennis de plom que va viure Euskadi sota el terrorisme van propiciar tals mirades cap a un horitzó més raonable. Eren temps de l’oasi català, quan a Catalunya –una comunitat nacional, com Euskadi– prevalien el diàleg i el pacte. Quan el Govern català, de signe nacionalista, intercanviava ocasionalment suports amb el Govern central i li garantia l’estabilitat.

Euskadi celebrarà eleccions autonòmiques diumenge vinent en una conjuntura molt diferent. La societat basca viu ara una etapa plàcida. L’últim atemptat mortal etarra es va produir fa ja sis anys. El final de la violència es va anunciar el 2010 i es va oficialitzar el 2011. ETA, que va provar d’imposar a mata-degolla el seu ideari revolucionari i independentista, posant més de 800 morts sobre la taula, és avui un agent polític el record del qual pocs conreen. Passa el contrari: són immensa majoria els que preferirien oblidar-ho. El suport a la causa independentista ha perdut a Euskadi deu punts en deu anys, i ara se situa prop del 23%. La societat basca abraça, complaguda, la pacificació, i en gaudeix pel seu valor intrínsec i també pel que té de mètode per superar la tremenda ressaca de la violència. És fins i tot evident que aquelles formacions abertzales que donen suport, per exemple, al col·lectiu de presos estan realitzant una campanya electoral de relativa mesura. La moderació ha reconquerit un terreny que pocs anys enrere li semblava vedat.

Aquesta transformació basca contrasta amb la febre sobiranista que viu Catalunya des de fa cinc anys. No es tracta de presentar les dues societats com si fossin idèntiques. No ho són. No ho és la seva història. No ho és el caràcter de la seva gent. No ho són els diferents actors polítics que han condicionat els seus destins. Tampoc no són iguals Catalunya i Euskadi pel que fa a la seva relació fiscal amb l’ Estat. Però potser sí que és oportú subratllar que s’ha invertit el sentit d’aquelles mirades. Que ara són molts els catalans que observen satisfets, i amb una mica d’enveja, el nou rumb emprès pel País Basc. També la normalitat que respira la seva campanya electoral i, en particular, el temari que s’ha posat en primer pla.

Ens referim a un temari integrat per les qüestions que realment afecten el dia a dia dels ciutadans: la marxa de l’economia, la taxa d’atur, els serveis públics d’educació i sanitat; la conveniència de donar suport a la ciència i la investigació com a claus d’un futur millor. També la recerca d’un cert consens social, del bé comú, del progrés col·lectiu. El debat secessionista no relega ara a Euskadi el social. Ni tan sols és el dominant. La dialèctica dreta-esquerra sobre el model de societat recupera posicions. Les essències no s’obliden. Però tampoc no condicionen el present, ni el redueixen a una disputa monotemàtica que sembla congelar, de manera temerària i insostenible, la resolució de massa problemes urgents.

El Partit Nacionalista Basc ( PNB) ha deixat enrere l’etapa del lehendakari Juan José Ibarretxe, carac­teritzada pel gir sobiranista i una política més rígida, de confrontació amb l’ Estat espanyol. Ara, amb I­ñigo ­Urkullu, esgrimeix un discurs moderat. I les enquestes li són clarament favorables. Les últimes anuncien 26 escons per al PNB, nou per sobre d’EH-Bildu i onze més que Elkarrekin Podem.