S’escriu molt, amb les mans al cap, cara d’escàndol i veu es­trafeta, sobre les dificultats del diàleg polític. El cas del bloqueig entre partits per fer govern a Espanya n’és un exemple, però encara és més contundent el de la impossibilitat de diàleg polític amb Catalunya. Tanmateix, ben poques vegades les anàlisis busquen les causes materials d’aquesta ruptura del flux de conversa. En general es recorre a judicis d’intencions. I, sobretot, des d’una posició partisana es construeixen relats que, més que no pas buscar les raons de la impossibilitat del diàleg, el que fan és contribuir a sabotejar-lo. És el propi de qualsevol ruptura entre parelles, on el primer gest és no parlar-se, i el segon justificar-ho amb versions irreconciliables sobre els perquès. La realitat social compartida es construeix i es manté a través d’una permanent conversa que permet que les diverses realitats convergeixin en una de sola. I quan es trenca el diàleg, les realitats divergeixen. La política funciona de la mateixa manera.

En una direcció completament oposada, qualsevol intent de comprensió honesta de la realitat social porta, indefectiblement, a nivells més profunds de complexitat. Com més coneixes un fenomen, com més a fons vas, més en descobreixes les zones d’opacitat i foscor. Max Weber, interrogat sobre el perquè de la voluntat de comprensió –que comportava la suspensió del judici i l’explicitació dels propis prejudicis–, va dir que volia saber fins a on podia arribar, en el sentit de resistir la complexitat. Com vaig aprendre a primer curs de sociologia, qui jutja ja no necessita comprendre, i a qui fa l’esforç de comprendre el judici se li fa molt difícil. 

Però el debat polític actual sembla irreconciliable amb l’acceptació de la complexitat i amb la voluntat de comprensió de l’altre, una actitud que seria considerada una debilitat. Quan el que es pretén és guanyar una batalla política derrotant dialècticament l’adversari, llavors, l’estratègia és la simplificació. Els recursos són, en primer lloc, la generalització, que homogeneïtza allò que es vol atacar. Es tracta de considerar tot el partit com un home sol, tot l’independentisme com la mateixa cosa sense matisacions, o tot l’unionisme com el resultat d’un mateix fons ideològic. Admetre l’existència d’una pluralitat de perspectives dins de cada organització, moviment o procés, complicaria massa el judici final. En segon lloc, es fa un pas més en la generalització caricaturitzant l’adversari. S’agafa un cas aïllat, un individu estrafolari, una declaració extrema, i se’n fa model del tot. En tercer lloc, per fer sòlid el relat cal atribuir a l’adversari un fons irracional, cosa que el converteix en incurable, en intractable. El mecanisme retòric que proporciona els millors resultats és suposar que darrere de tot hi ha un flux d’emocions incontrolables de naturalesa patològica, amb tot d’individus sotmesos a manipulació emocional, fruit d’un desequilibri mental individual i col·lectiu. Aquest punt és fonamental per demostrar la irreversibilitat de la ruptura i la inutilitat d’escoltar les raons d’un adversari que, precisament, ha perdut la raó.

Finalment, a tot això, cal afegir-hi una dimensió moral. És a dir, cal demonitzar l’adversari, no fos cas que la pèrdua de seny encara pogués desvetllar sentiments de compassió. A més de ser tots igual, de ser com el pitjor d’entre ells i d’estar dominats per emocions irracionals, han de ser mala gent. Aquest punt és determinant perquè el judici derivi en condemna i acabi justificant l’exclusió de l’interlocutor en qualsevol resolució final del conflicte.

Tot plegat eximeix l’analista de considerar, com deia abans, les possibles causes materials del conflicte, fet que podria justificar, ni que fos parcialment, l’adversari. S’oblida, posem per cas, l’estil de govern d’un PP amb majoria absoluta, gestionant una crisi gravíssima en solitari i a cops de destral, tot menyspreant l’oposició. I, esclar, un PSOE que –abans que un altre li prengués la cartera– pensava que trauria rèdit electoral fent demagògia de les duríssimes mesures anticrisi del govern. En el cas del conflicte amb Catalunya, s’ignora que qui va començar a posar en entredit la validesa del model autonòmic van ser Aznar i la seva FAES. I s’ignoren els greus intents d’humiliació derivats del fracàs de la reforma autonòmica liderada per Pasqual Maragall en temps de govern socialista a Espanya. I no esmentem les debilitats en la negociació estatutària de la part catalana, que segur que van donar senyals –més endavant s’ha vist que equívocs– de la facilitat amb què s’imposaria la derrota.

Amb massa facilitat les anàlisis es converteixen en dicteris, en fàtues, en condemnes abans de judici. Hi ha manca d’entesa perquè no es vol comprendre, una disposició mental que va en contra d’una manera autoritària d’emprar el poder. I no voler comprendre és el primer senyal d’una baixa qualitat democràtica. Vet aquí el problema.