• Després de les falses convocatòries del 9-N i el 27-S, d’Holanda i del ‘Brexit’, cal optar per un altre tipus de consulta: sobre un text pactat

El secessionisme torna al punt de partida: el referèndum. I no s’aturà a explicar per què desfà la pantalla. Torna, en la cautelosa formulació del president Carles Puigdemont, al format “factible”, “segur” i “amb totes les garanties”. O sigui, traduït per al comú dels mortals: res de desobediències ni d’il·legalitats.

Així que els fans de passar les pantalles de tres en tres, aquest matí la DUI; el RUI a l’hora de berenar; i la secessió exprés que havia de celebrar-se fa dos anys llargs, a l’esmorzar de Sant Jordi –segons perjurava Carme Forcadell–, tornen a sentir-se orsai. Ho estan.

Que els catalans votaran un dia sobre el seu futur en referèndum, s’admeten apostes deu contra un. Quin serà aquest tipus de consulta, això és més complex.

Fa anys, quan tot es va desencadenar, un nodrit sector de la ciutadania acariciàvem la idea d’un referèndum “legal”, segons l’article 92 de la Constitució (consultiu i convocat pel Govern); i “pactat” (entre l’Executiu central i el de la Generalitat). Semblava que el perfum de les consultes quebequesa i escocesa es recollia en aquella formulació.

El primer gran desencert –tot i que encara no tràgic– va ser convertir el desideràtum d’aquest referèndum pactat en un intent d’obtenir la delegació competencial de l’Executiu central (a qui li correspon aquesta funció) perquè fos la Generalitat qui el modelés: es difuminava la percepció de la convocatòria en sintonia i complicitat. Va acabar com el rosari de l’aurora en el Ple del Congrés dels Diputats del 8/4/2014.

Després ha plogut molt, estovant fins al límit la fe referendària de bastants, per res immune a la influència de fets i intencions.

El 9-N del 2014 es va celebrar un simulacre de referèndum, una consulta participativa: la seva celebració hauria d’haver tancat heroicament la qüestió, almenys segons la tesi dels convocants, com de fet ha sostingut el principal d’ells, Artur Mas. Però es veu que no, que cal repetir l’intent, senyal que no era tan perfecte com es va dir, ni tan diriment com es va pretendre. De fet no va valer per res més que com a excel·lent acte propagandístic.

I per indicar que el camí del desacatament a la llei, la desobediència a les institucions democràtiques –encara que el seu biaix conjuntural disgusti– i la deslleialtat al conjunt dels catalans té poc recorregut. Fins i tot per als qui considerem que Mas i Quico Homs van desobeir, sí, però no van incórrer en delicte de desobediència segons els paràmetres molt garantistes (bravo!) de la jurisprudència criminal espanyola. Tots dos són deslleials, però no delinqüents.

Després, el 27-S del 2015 van celebrar una altra farsa de referèndum, les “eleccions plebiscitàries” que van donar la derrota del plebiscit (amb la victòria pírrica de les eleccions). I en un Govern inactiu –tributari del segrest (democràtic) de l’antisistema CUP– l’única virtut del qual és l’agilitat del seu president i el seu llenguatge normal, de persona normal, gens emfàtica.

Després de dos referèndums falsos convé perseverar en un tercer de planta semblant? Sembla desaconsellable, ja que a més, mentre se n’han celebrat a Europa d’altres que han contribuït també a evidenciar el caràcter no sempre democràtic de tals convocatòries binàries, sotmeses a qualsevol setge demagògic, en el qual es respon a tot el que no es pregunta.

Són els dels Països Baixos, en què se sol·licitava l’opinió sobre un tractat comercial Unió Europea-Ucraïna (6/4/2016). I el del Regne Unit sobre el Brexit o autoexclusió de la UE (23/6/2016). En tots dos casos es va contestar una altra cosa peregrina a la pregunta: es va respondre amb xenofòbia parafeixista. En tots dos es va exaltar la demagògia i es van manipular les dades dels problemes plantejats. En tots dos els resultats van aconseguir quòrums inferiors als requerits en la votació sobre la independència de Montenegro (55% de vots positius). Si s’hagués aplicat ni se’n parlaria, del Brexit.

Podem ignorar la realitat. Però la realitat és la que és: aquest tipus de referèndums ha estat desacreditat pels fets, a Catalunya i a tot Europa. Caldrà optar, doncs, per un altre tipus de consultes, fins i tot diverses: per ratificar un text acordat que recuperi l’autogovern; per una Constitució federal; per a un nou Estatut; per a una disposició addicional a la basca. Això és possible, i el desitjable. I si després no surt, ja en parlarem.