Els artistes o els esportistes que es fan molt populars deixen sovint de tocar de peus de terra. Viuen envoltats de tants admiradors, de tanta gent que aplaudeix les seves actuacions o aparicions en públic, que els és impossible comportar-se com persones normals. No ho són i això afecta la seva forma de relacionar-se amb d’altres persones i amb la realitat.

Quan tens desenes de milers de persones aplaudint-te després d’interpretar una cançó o de marcar un gol costa de combatre la tendència a creure’s una mena de Déu.

Aquesta síndrome la va patir Artur Mas, quan va veure concentracions multitudinàries que l’aclamaven com a líder de la marxa cap a la independència de Catalunya. Va confondre aquest suport amb omnipotència i va convocar dues eleccions que li van suposar dues bufetades consecutives. A la llarga, el fet de no adonar-se de la realitat que s’amagava rere aquells aplaudiments i afalacs va acabar amb la seva carrera política.

El seu successor, Carles Puigdemont, s’ha donat un bany de multituds aquest passat diumenge. Incorrerà en els mateixos errors de Mas?

Ho descobrirem en els propers dies. Els centenars de milers de persones que cridaven “in-inde-independència!”, a Barcelona, Berga, Salt, Girona i Lleida, difícilment acceptaran mai res que no sigui o sembli que és una Catalunya independent de la resta d’Espanya i, per tant, d’Europa i del món.

La gent cridava “in-inde-independència!” però no debatia si la millor manera d’arribar-hi era amb una RUI, una DUI o vés a saber què. Costaria molt fer-los entendre que, a aquestes alçades de la història de la Humanitat, d’independències de debò ja no en queden, i Puigdemont ha d’intentar aconseguir unstatus semblant a com era el dels estats independents ara fa uns anys. No pas tants, per cert!

Però haurà de tenir en compte, també, els altres catalans. Els que no van suar independentisme diumenge. Els que no volen ser independents i que s’empassarien fatal que un bon dia els diguessin que ho són.

No es pot acontentar tothom. Tocar de peus a terra vol dir ser-ne conscient. I no és fàcil actuar amb serenitat i encert quan tanta gent surt al carrer per exigir-te un objectiu i molta altra gent s’ho mira de casa estant creuant els dits perquè mai no s’assoleixi.