• El procés ha viscut de fites històriques però l’endemà tot seguia igual. ¿És la bona estratègia?

1 . LAÏCISME IDENTITARI. La identitat, la seguretat i la immigració es van imposant com a temes centrals en l’agenda política europea, en una prova inequívoca de la crisi dels règims bipartidistes, incapaços de preveure la seva renovació i de connectar amb una ciutadania que se sent ignorada, deixada de la mà de Déu (o del capital, que s’hi assembla). Quan les classes mitjanes ho passen malament les pors esclaten, s’assenyala gent que ve de fora com a culpable de les desgràcies pròpies i es produeix el replegament sobre el que s’identifica com a nostre per sentir-se emparat. És propi de la condició humana, precària i contingent per definició, que necessita crear-se espais per sentir-se confortada.

Tanmateix, davant de les debilitats dels poders polítics els riscos són evidents. Governants o aspirants insegurs i febles corren a fer seva l’agenda xenòfoba i retrògrada de l’extrema dreta deixant de banda els valors que haurien de donar sentit al projecte Europa. L’episodi del burquini a França és il·lustratiu. En nom d’un laïcisme identitari -que en si és una contradicció en els termes- alguns dirigents polítics han pretès prohibir l’ús del burquini a les platges. Afortunadament el Consell d’Estat s’hi ha pronunciat en contra perquè “atempta de manera greu i manifestament il·legal contra les llibertats fonamentals, que són la llibertat d’anar i venir, la llibertat de consciència i la llibertat personal”. En l’obsessió identitària, sovint s’oblida que en un país liberal com França és l’estat el que és laic, “no els vestits de bany”, com diu la senadora Nathalie Goulet. Naturalment, són debats complexos, que la irritació i la tensió del moment simplifiquen, en què entren en joc la defensa de les llibertats bàsiques, la laïcitat, la igualtat de sexes i, fins i tot, qüestions d’ordre públic. Però, com ha escrit el filòsof Étienne Balibar, “obsessionada per la necessitat de barrar el pas al comunitarisme, la laïcitat identitària acaba construint (per mitjà dels valors, però també de les normes i les prohibicions culturals) un comunitarisme d’estat”. Clemenceau ja ho va descriure el 1901: “Per evitar la congregació, fem de França una immensa congregació”.

2 . FER POLÍTICA. Assolida la victòria sobre els moviments obrers i populars del segle XX, als 90 la utopia va canviar de cantó. El capitalisme en la seva nova fase va entrar en una espiral en què es va imposar la creença que tot era possible: no hi havia límits, ni al creixement, ni als rendiments del capital, ni a l’endeutament, ni a les bombolles especulatives. Com passa sempre que s’imposa una fantasia nihilista, va acabar malament i va esclatar la crisi del 2008. La consciència dels límits era a l’altre cantó. El sentit de la realitat emergia dels moviments socials per fer entendre que la utopia capitalista del subjecte individual autosuficient només servia per agreujar les fractures socials. I així a poc a poc ha anat reapareixent un concepte de ciutadà molt més complex que l’ Homo economicus de l’economia neoclàssica.

Em va venir tot això al cap llegint l’entrevista d’Esther Vera i Albert Solé a Ada Colau en aquest diari. L’antiga militant assumint de manera realista els límits de la seva condició d’alcaldessa; parlant amb naturalitat de la seva condició de dona i de mare com a vacuna per no perdre el món de vista; i adoptant el sobiranisme però defensant el retorn a la majoria del 80% a favor del dret a decidir com l’única manera de sortir de l’atzucac. Si Catalunya no té capacitat de coacció per trencar unilateralment, cal buscar els camins que sumin vots, que és l’única força de què es disposa. I 80% és més que 48%. El procés sobiranista ha viscut d’una dinàmica accelerada de fites històriques. El 9-N i el 27-S se’ns deia que estàvem a punt de tocar el cel, l’endemà tot seguia igual. ¿És la bona estratègia? Compte a confondre fer política amb jugar a fer política. És la diferència entre operar sobre el càlcul real de les relacions de forces per poder canviar-les o sobreactuar permanentment per creure’s, i fer creure, la força que no es té. Això sí, per a l’èxit de la política cal un projecte clar i comprensible, que és el que sovint es troba a faltar en el discurs dels comuns.