En retirar-se la marea de les últimes setmanes, amb el desafortunat marejol del PSOE com a colofó, el nostre panorama polític se’ns apareix com un sorral sense vida, una vegada que de les roques que l’envoltaven han estat arrencats els últims percebes. Un panorama desolador a primera vista, però amb oportunitats si es mira amb atenció.

Parlem una mica del PSOE. La gent educada diu que els socialistes han perdut el seu discurs (avui es diu més aviat relat o, encara pitjor, narrativa). I ara! El que han perdut són els principis que van inspirar els primers anys que van seguir a la victòria del PSOE el 1982, uns anys que van veure la construcció d’un Estat de benestar, el pitjor de la lluita contra ETA, la crisi industrial que va seguir a la transició política, l’entrada d’ Espanya en la Unió Europea; anys en què els governs del PSOE van prendre mesures, no sempre encertades, que els partits de dretes no s’haguessin atrevit mai a plantejar, perquè sabien que no tenien cap mena d’autoritat moral, que van donar a Espanya un paper en el que encara es deia concert europeu, i que van imprimir al nostre país un segell de prosperitat i de convivència. Però van acabar sent molts anys, tot cansa i el poder corromp. De les moltes maneres de corrupció, l’elegida pel PSOE ha estat la solidificació: el partit va ser en els seus inicis una esponja que absorbia i filtrava les aspiracions dels seus simpatitzants per traduir-les en normes i actes de govern a través de les institucions. Avui s’ha convertit en un garbuix d’estructures rígides que, alhora que procuren que res del que ve de baix no arribi fins a dalt, xoquen entre si, uns xocs que ja no poden acabar més que en ruptura. I així, el conflicte de personalitats que s’hauria pogut resoldre a estacades en un descampat, a la manera immortalitzada per Goya, ha acabat per malmetre el partit mateix: no només persones, sinó també òrgans i procediments han quedat tacats. L’electorat, que no sembla donar gran importància al que Arniches hagués anomenat “juvenils i lleugeres estafes” del PP, no ha perdonat el PSOE que, en una situació política com la de desembre passat, no ha sabut dominar les seves baralles internes. El càstig de les urnes està ben merescut.

 El Partit Popular –que, diguem-ho de passada, ja va néixer solidificat– tractarà ara de rematar el ferit. Procurem que no ho aconsegueixi, perquè el PSOE ens fa falta. Fa falta una orientació de la política econòmica inspirada en la socialde­mocràcia: el divorci entre el creixement i l’ ocupació, l’estancament dels salaris i la desigualtat creixent a l’interior de les economies avançades són preocupacions centrals de tot socialdemòcrata i s’han agreujat amb la crisi, mentre que les polítiques més conservadores recomanades o imposades des de l’ eurozona han estat, en el millor dels casos, inútils.

Deia un economista oblidat, Arthur Okun, que capitalisme i democràcia, en aparença oposats, es necessitaven l’un a l’altre: el capitalisme, per posar una ­mica de racionalitat en la igualtat; la democràcia, per posar humanitat en l’eficiència. Aquest és el discurs de la socialdemocràcia, que espera un PSOE que li doni vida. Tan bo és, que Podem se l’està apropiant, encara que no li pertany, perquè Podem no és socialdemòcrata, o no ho són, si més no, els seus líders més visibles.

El PSOE pot sortir d’entre les ruïnes. Però per això ha de separar-se d’una vegada de les tesis del Partit Popular sobre la unitat d’ Espanya. No ha d’espantar els seus electors amb fantasmes de ruptura. Ni el moviment independentista és cosa de quatre guillats que cal doblegar, ni vivim els altres oprimits per uns fanàtics esperant que ens alliberin des de Madrid. Els espanyols de Catalunya som, encara avui, una majoria molt exigua a Catalunya, i veiem consternats com res no és tan eficaç per alimentar la flama del so­biranisme com el que ve d’aquest con­glomerat que anomenem Madrid: cada vegada que pren la paraula algun dels seus portaveus ens sentim avergonyits, i quan els independentistes ens diuen: “Veieu com amb aquests no hi ha manera?”, ens costa no donar-los la raó.

Tots sabem que la unitat d’un país adopta formes diverses i que l’actual, sota l’aparent llibertat de l’entramat de les autonomies, és de les més rígides. Les crides a la unitat invoquen una Espanya que no és l’única possible; a d’altres, millors, s’hi arriba amb moltíssima paciència, però sense estaques. Intuïm que sota aquelles crides només s’hi amaga la innoble aversió a cedir poder, i més d’un ha de pensar que és Madrid, i no Catalunya, qui està trencant Espanya. No és sobrer dir, finalment, que una ruptura amb el PSC suposaria el final del socialisme espanyol tal com l’hem viscut fins ara, amb les aportacions de Lluch, Serra o Maragall entre d’altres. Esperem que una ­reconciliació no es produeixi, una vegada més, castigant el díscol perifèric.