Alguns interlocutors hispans de Catalunya, els millors, es van aprendre i repeteixen aquells versos de Salvador Espriu:

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, 

des de les oliveres

l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

“Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor “

Unes paraules que em recorden aquelles altres, més antigues, de Joan Maragall:

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua no castellana:

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa

Tots dos reflecteixen el vell i lloable afany de Catalunya, que no només va aspirar a un major o menor autogovern, fruit d’una “conllevància” de mal portar, sinó a la transformació de l’Estat espanyol i d’Espanya en una realitat que es reconegués també a Catalunya i en la qual Catalunya pogués reconèixer-se.

El que està en la base de l’actual desencontre no és només la necessitat d’un major grau d’autogovern (competència educativa, lingüística, recaptatòria …) o de superar la injustícia en el tracte (reequilibri de les balances fiscals i de la inversió de l’Estat, etc). Es tracta també i molt especialment de la concepció de l’Estat.

En aquest, persisteix l’Espanya de llengua única i mentalitat uniforme, incapaç de conjugar-se en plural, que no ha cessat de desmentir la “nació de nacions” que va plantejar un dia Anselmo Carretero, que va anunciar Felipe González a la transició democràtica i que la Constitució va establir en reconèixer l’existència de “nacionalitats” (és a dir, nacions) i donar-los un tracte específic. Deia Miquel Iceta, l’altre dia: “Només podem reconèixer-nos en l’escut: és l’única cosa que reflecteix les realitats constitutives d’Espanya”.

És aquest dèficit essencial, alimentat pel martelleig del nacionalisme d’Estat, el que va generar la “desafecció” que va esdevenir en brou de cultiu de l’altre nacionalisme, el de la Catalunya irredempta, que només pot realitzar-se mitjançant un Estat propi, sense més distincions, per fi amb la gent prou cabrejada com per intentar aconseguir-ho.

I, al mig, la resta: els defensors de la Sepharad somiada, antany majoritaris i avui minoritzats, amb el nostre “federalisme plurinacional” en entredit, per falta d’interlocutors prou clars a l’altre costat. El procés estatutari, el seu estrepitós acompanyament i alguns lamentables silencis, van constituir la revelació de fins a quin punt la concepció d’Espanya havia retrocedit respecte de la subjacent en el pacte constitucional de 1978. Fins i tot les interlocucions més favorables semblaven vorejar qualsevol concepció plurinacional de l’Estat, donant la impressió que només cabia una mica més de “cafè per a tots”.

I és que, com s’ha dit tantes vegades, no hi ha qüestió catalana sinó qüestió espanyola. Catalunya està aquí i és un fet inqüestionable, plural i diferent. El problema és si l’Estat espanyol o Espanya, com prefereixin, té prou consciència de la realitat que abasta com per reconèixer a Catalunya i al català. I, en conseqüència, per exercir d’Estat també de la “nacionalitat” o nació catalana i de la seva llengua, igual que de la nació i la llengua castellanes.

No dic que no siguin molt importants les qüestions econòmiques i competencials també plantejades. Ho són. Especialment, el finançament, que no ha de ser només solidari sinó també just, i les inversions de l’Estat i la seva eficiència, greument en entredit davant la pervivència del periclitat i insostenible model de “quilòmetre zero”, que compromet greument perspectives estratègiques fonamentals per a Catalunya i per a altres territoris de la riba oriental –i per al conjunt espanyol– com l’Eix Mediterrani i l’Euroregió de l’Arc Mediterrani.

Com seria també molt important que Espanya entengués que el “demos” català, com venia a reconèixer el bloc constituent (amb el referèndum estatutari) no pot diluir-se en les majories i minories del “demos” espanyol, quan està en joc la relació entre tots dos, llevat que es tracti d’establir una nova modalitat d’imposició.

Així ho va entendre el Regne Unit respecte d’Escòcia o el Canadà respecte del Quebec. És tan difícil entendre que aquesta dissolució –un clàssic de l’absolutisme i del jacobinisme–, lamina els drets individuals dels ciutadans i ciutadanes de la nació menor, que haurien de preservar pel que fa als seus trets diferencials i a la formació de la seva voluntat col·lectiva respecte de les unitats superiors?

Deia, però, que la qüestió de fons és una altra. És Espanya, començant per l’Estat espanyol, capaç de reconèixer la realitat plurinacional i plurilingüística que engloba? ¿I de reconèixer-s’hi? De manera que, al seu si, obtingui ple reconeixement i igual cura la llengua catalana que la castellana? Pot Catalunya i la llengua catalana trobar “el seu Estat” a l’Estat espanyol?

Perquè la llengua catalana no és només una qüestió privativa de Catalunya, sinó que constitueix una realitat més àmplia, fins avui greument preterida, quan no escarnida en alguns territoris. L’Estat espanyol hauria, no ja respectar el model lingüístic de Catalunya, establert per una immensa majoria parlamentària i un ple consens social, sinó també formular una política lingüística d’Estat en defensa i pel ple desenvolupament de la llengua catalana, en les diferents modalitats, prenent partit contra les actuacions que es proposen danyar-la i que han campejat al seu aire i inspirades pel mateix govern de l’Estat.

Aquesta és la qüestió que demana resposta, de l’Estat com també dels partits i dels mediadors intel·lectuals i comunicacionals que poguessin jugar un paper a favor de l’enteniment. Les mitges paraules al respecte han estat una constant fatal des de la mateixa transició democràtica, des que es va produir el transversal oblit de les “nacionalitats” constitucionals. Va semblar donar-se una entesa transversal i tàcita entre porters de signe divers, com si haguessin convingut oblidar aquest assumpte i esperar que el pas del temps “ho guarís”. Una posició que sembla imitar les famoses instruccions secretes als corregidors reials a Catalunya, al XVIII: “Que s’aconsegueixi l’efecte sense que es noti la cura”.

La cura va ser, llavors, contundent, però no va funcionar, com tampoc va funcionar la cura ferotge de Franco. Funcionaria menys, després, en democràcia. Només va servir perquè s’instal·lés, progressivament, a Catalunya, el convenciment que no hi havia res a fer. Espanya mai va hauria d’oblidar la lletra –”nacionalitats”– i l’esperit –”nació de nacions”– del pacte constitucional de 1978.

En les Trobades de Sitges del juny de 1983, entre intel·lectuals d’ambdós costats de l’Ebre, s’esperava a Salvador Espriu que, malalt, es va limitar a enviar una nota que va ser llegida amb la gran expectació i respecte que el poeta de La pell de braususcitava.

Era una crida al mutu coneixement i reconeixement, però no retòric sinó de veritat, tractant d’obrir l’única senda comuna imaginable, en la qual ell va creure, la mateixa en què havia cregut Joan Maragall. Espriu culminava la seva escrit amb una frase definitiva, per a qui, a Sepharad, havia d’escoltar: “Llull i Cervantes, de tu a tu”. Aquesta és la qüestió de fons. Ni més ni menys.