• A les consultes d’Holanda, Hongria, el Regne Unit i Colòmbia van guanyar la demagògia i el rancor: van ser un desastre democràtic

Després de la qüestió de confiança, el debat de política general i l’oferta del president Carles Puigdemont a Madrid, el procés torna a la pantalla, dic casella, de sortida: el referèndum.

Bravo per l’assenyat driblatge de l’estratègia indepe. Inclou la (implícita) anul·lació de la consulta fallida del 9-N del 2014, per invàlida i escassa. I suposa l'(implícit) reconeixement que el secessionisme no és majoritari. Ostenta només una (àmplia) minoria. Per això necessita ampliar la seva base.

Contradiu així, de facto, la resolució 1/XI del 9-N del 2015. Era enganyosa, en proclamar que una “àmplia majoria en vots” dóna suport a una sortida equivalent a la independència, “un procés constituent no subordinat”. A veure si la portaveu sense idees deixa d’enredar i explicita tot l’implícit.

Canvien així el full de ruta i l’escenari. Si a més, (un altre bravo), Puigdemont es mostra disposat a negociar-ho gairebé tot, és que es pot i que ho ha de negociar tot. També si la votació ha de ser un referèndum, de caràcter binari i sobre la secessió, en comptes de, per exemple, una esmena a la Constitució, la seva reforma, o un nou pacte estatutari. Doncs, disposats i posats a negociar per què fer-ho amb les cartes marcades? O sota l’amenaça d’una consulta unilateral i il·legal?

És llàstima que la nova-vella idea referendària no s’hagi acompanyat d’una reflexió sobre el que succeeix al món. Sobre l’il·lustratiu ventall de referèndums de l’últim semestre: Holanda (6/4); el Regne Unit (23/6); Colòmbia i Hongria, 2/10), per no repetir el desastre democràtic que han suposat.

Desastre per tres raons:

1) La ridícula representativitat d’aquesta forma de democràcia directa enfront de la pretensió que forja contundents majories socials. En cap cas els vencedors van arribar al 40% del cens: 19,8% a Holanda; 30% a Colòmbia; 32% a Hongria; 37% al Regne Unit. En aquest últim, on hi va haver més participació (72%), els partidaris del Brexit van aconseguir el 51,9% del vot. Amb el requisit aplicat fins a Montenegro! –quota mínima del 55%–, el Regne Unit seguiria a la UE.

El democratisme del referèndum es va revelar més aviat un autocratisme de la minoria o el diktat d’una majoria insuficient. A més, el règim jurídic aplicable al resultat és fal·laç. Encara que es convoqui com a “consultiu”, acaba regint com a vinculant. Amb desvergonyiment, l’hongarès Viktor Orbán va elevar la derrota de la seva xenofòbia a victòria. Amb cinisme, la britànica Theresa May es nega a sotmetre al Parlament el format de la seva notificació de desenganxament d’Europa segons l’article 50 del Tractat.

I a més, el clima d’excepcionalitat política va arrasar. El resultat es llegeix com a irreversible, enfront de la democràcia representativa, que permet, precisament, corregir errors i modificar rumbs.

2) Aquestes convocatòries van aclarir poca cosa, perquè va imperar la confusió. O la demagògia i el repartiment d’informació falsa: les mentides de l’UKIP, o l’extremat sentimentalisme (xenòfob a Holanda, Hongria i el Regne Unit; vindicatiu contra la generositat democràtica a Colòmbia).

De manera que van complir la regla que el resultat no va respondre a la pregunta, sinó a un estat passional d’indignació: carrega amb el cartell qui hagi estat culpabilitzat amb més ferotgia (Europa, els immigrants). El mecanisme és tan virtual que la població més perjudicada per l’assumpte a confirmar respon amb més altura. Els treballadors britànics a les zones d’immigració van votar UE; els colombians a les àrees bèl·liques de la FARC van ratificar el generós acord.

Així que les consultes binàries (com la que es pretén per a Catalunya el 2017) afavoreixen les sortides beneites a problemes complexos (l’acord UE-Ucraïna que es va sotmetre a les urnes a Holanda conté 2.135 pàgines). I aguditzen el perill de la demagògia, n’hi ha prou d’imaginar una consulta sobre la pena de mort després d’un brutal atemptat terrorista.

3) L’opacitat de l’objecte del vot. La proposta sotmesa a vot no era una veritable proposta: hi caben diferents Brexits en el Brexit, ningú sap quin es va triar ni les seves conseqüències exactes (ni tan sols els seus promotors, que es barallen acarnissadament), ni qui ni com l’acabarà gestionant.

O bé l’alternativa no era tal. Ni hi havia disponible un acord diferent amb Ucraïna, ni la primacia del dret comunitari sobre el nacional pot trencar-se en cap estat membre de la UE, si s’hi vol romandre. O no quedava clara, perquè faltava el pla B: no hi ha opció contra la pau a Colòmbia.

Referèndums així, cap.