Encara que a vegades sembli que la política catalana es redueix al combat amb el Govern central, també s’hi s’entaulen batalles notables. Per exemple, la que protagonitzarà el bloc independentista per envair l’espai polític emergent d’ Ada Colau, articulat al voltant del fràgil grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot, en espera que el partit, encara en bolquers, que impulsa l’alcaldessa estigui a punt per a les pròximes eleccions catalanes. En aquest combat, com en els que ens narra el món clàssic, només hi pot haver dos desenllaços, l’assimilació o l’aniquilació. Almenys, aquest és l’objectiu.

Per això, el Govern liderat per Carles Puigdemont ha tornat a la pantalla del referèndum. Després que les eleccions del 27 de setembre del 2015 es plantegessin com un plebiscit que Junts pel Sí va donar per guanyat, l’ Executiu català, amb el suport intermitent de la CUP, es va disposar a aplicar un pla per aconseguir la independència en 18 mesos. Però ara, sense renunciar formalment i expressament a aquesta finalitat, es pretén tornar al marc mental del referèndum, reclamació a la qual, segons els sondejos, ha donat suport gairebé el 80% de la població catalana. Es torna enrere per agafar forces, és a dir, per absorbir les dels comuns d’Ada Colau i Xavier Domènech.

La indefinició de l’alcaldessa i els seus sobre la independència constitueix, alhora, la seva fortalesa i la seva fragilitat. Atrinxerats en la defensa del referèndum, Puigdemont els impel·lirà a afegir-se a l’unilateral si el pacte resulta impossible. La més que probable continuïtat de Ma­riano Rajoy a la Moncloa els deixa molt poc marge per insistir a curt termini en el referèndum acordat com a solució al conflicte català. I, si no s’afegeixen a un intent de forçar la legalitat des de Catalunya per tornar a posar les urnes, seran acusats per Junts pel Sí i la CUP d’excusar-se darrere de propostes irrealitzables.

En la batalla d’ Alesia, l’heroi gal Vercingétorix reagrupa els seus seguidors en la imponent fortalesa que va donar nom a la contesa per evitar l’enfrontament amb les tropes de Juli , però el romà veu l’oportunitat d’ eliminar els insurrectes. Els comuns creien que estaven salvats amb la seva posició, però el perill amenaça. Un atac frontal a la fortalesa, protegida per 80.000 homes, hauria estat una escabetxada inútil, i un setge a l’ús resultaria un fiasco davant la impossibilitat de controlar les escapades i filtracions. Així va decidir construir diverses muralles per envoltar la d’ Alesia que li servissin per protegir el lloc i fins i tot els seus soldats d’incursions de tropes gal·les de reforç a l’exterior. Cèsar aixeca una fortificació per protegir-ne una altra. Una envolupant en tota regla. Com la que hauran d’afrontar Colau, Domènech i el seu nou partit.

Potser no s’han adonat del moviment? Per descomptat. Però ara per ara els comuns acompanyaran durant mesos Junts pel Sí en la demanda d’un referèndum pactat. Veurem probablement la resurrecció del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, en el que van participar partits, sindicats i entitats socials. Les coses començaran a complicar-se previsiblement quan s’acosti l’estiu que ve, si res no ha canviat a Madrid. Aleshores, Junts pel Sí i la CUP portaran al Parlament la llei de transitorietat jurídica que inclourà una proclamació d’independència i un referèndum unilateral.

El Govern espera que el clima social del moment sigui de mà­xima tensió en l’exigència del referèndum, atiat per les mesures judicials contra Carme Forcadell, Artur Masi altres de dirigents, i que aquell ambient faci més difícil que els comuns abandonin la nau. O almenys els resulti més costós políticament, ja que després hi ha previstes unes eleccions. Ja li va passar al PSC. I, sobretot, a ICV, que es va despenjar del bloc sobiranista poc abans del 9- N. Per això els comuns estudien propostes alternatives per no quedar en la intempèrie argumental i buscar una sortida. Entre les que s’ estudia figura una petició de reforma constitucional per part del Parlament, a més de forjar una aliança amb les confluències del País Basc i Galícia –una espècie de Declaració de Barcelona com la que al seu dia van formar els nacionalistes de les tres autonomies històriques–, tot i que de moment només són idees que s’estan discutint. Cèsar va guanyar la batalla d’ Alesia, però en aquesta encara no s’ albira vencedor.