Un líder polític català –a l’oposició– diu que la gent, ara, parla a cau d’orella. Em sembla una bona observació. Molta gent té ganes de mantenir en secret el seu pensament sobre el que està passant; a vegades, fins i tot, diu en veu alta el que poc després, a cau d’orella, tindrà un sentit totalment contrari. Hi ha un llenguatge políticament correcte que s’expressa en veu alta, de manera contundent i segura, i es reserva per a cau d’orella la ma­nifestació de la preocupació, l’angoixa o el desconcert.

No és cap bona cosa aquesta temorenca actitud de refugiar a cau d’orella l’expressió de la discrepància. Dir que no s’està d’acord amb allò que l’opinió dominant ha instal·lat en el discurs polític fa, com a mínim, mandra. En alguns casos, potser fins i tot por; però, en tot cas i sempre, mandra. A cau d’orella es viu millor, més emparat, menys arriscat. 

Això, diguem-ho clar, és molt dolent. La ­llibertat d’expressió no és només poder dir i opinar com cadascú vol, sinó que necessita com a companyia la tranquil·litat de poder-ho dir sense córrer el risc de quedar exclòs. Tothom reclama el pluralisme per fer pos­sible la seva llibertat, però se n’oblida quan es tracta de fer possible la llibertat dels altres. No tenir por de dir és llibertat; quan a cau d’orella s’està més tranquil i més còmode, vol dir que la llibertat grinyola.

Certament, seria bo que la gent que pot aportar idees i propostes sobre el moment ­actual les digui. I no a cau d’orella! Públicament, obertament, amb coratge. Però això no depèn només d’ells. Tots estem cridats a fer-ho possible. Les desqualificacions primàries, la crítica ad hominem per evitar el debat de les idees, condicionen i retreuen la llibertat de cadascú. I en aquest moment o s’està a favor o immediatament es passa a formar part dels enemics per batre. I així s’engreixen conformitats que, a cau d’orella, no ho són tant.

Un futur d’emocions col·lectives no es construeix a cau d’orella. Ni el crit de molts suplirà la necessitat de les veus somortes que s’amaguen en la pràctica de la confidència. Es dirà o es podrà dir que tothom pot parlar, i és veritat. Però es reserva per a aquesta llibertat un espai de respectada comoditat per a la discrepància? Si la societat està dividida sobre qüestions fonamentals, per què l’expressió de l’opinió de cadascú té vies diferents? Crit o a cau d’orella? No seria millor parlar des del respecte?