El Govern de Mariano Rajoy “necessita millorar” en la seva relació amb Catalunya. No es confessa el suspens però s’expressa propòsit d’esmena. El delegat de l’Executiu espanyol a Catalunya, les mans i els ulls de Soraya Sáenz de Santamaría a Barcelona, s’ha convertit en la punta de llança de l’ofensiva discursiva dels populars. Perdudes a l’ arxiu del Parlament queden les intervencions d’ Enric Millo en què, “com a nacionalista”, defensava els “drets nacionals de Catalunya” i votava a favor del “dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble”. Però el que Millo no ha perdut és la cintura política i la mà esquerra que ara Santamaría reclama i que María de los Llanos de Luna no va fer servir mai. No hi haurà cap més reprimenda judicial al Govern espanyol per “malgastar” recursos judicials, humans i econòmics buscant-li els tres peus al gat independentista. La festivitat de la Constitució no serà el 12 d’ Octubre.

Fins ara Rajoy “ha fet el que havia de fer” i el que ara toca fer és, simplement, una altra cosa. Quan Santamaría va comunicar fa deu dies al president català que treballava sobre els 46 punts que a l’abril va traslladar a Rajoy no es referia al primer de la llista, la celebració d’un referèndum vinculant, sinó al gir del discurs governamental. La vicepresidenta, Millo, el ministre de Foment i el seu anunci d’un nou pla Rodalies, el pròxim Consell de Política Fiscal i Financera… Ja se sap, el suprem art de la guerra és sotmetre l’enemic sense lluitar. I sense gastar, perquè el Govern espanyol tampoc té cap pressupost aprovat. 

Per això, des del Palau de la Generalitat, Carles Puigdemont reclama fets, no paraules –el lema electoral de José Montilla el 2006–, mentre el seu Govern es refugia en el més pujolià “Fem i farem”. El problema és que el president no maniobra amb un exèrcit, sinó amb una multitud política que també atén els seus propis interessos. L’ombra de la doble agenda d’ERC apareix en totes les anàlisis de l’antiga família convergent i del nou PDECat, les entitats sobiranistes imposen un accelerat ritme gestual que xoca amb l’oferta formal de diàleg i la CUP continua pendent de les seves micro­desobediències i de no perdre l’essència en un pressupost en què no s’entreveu la seva empremta.

Fins al debat definitiu dels comptes de la Generalitat durant la primera setmana de febrer, el Govern haurà de sobreviure sense morir en l’intent a dos llargs mesos en què els anticapitalistes bascularan entre la denúncia del lent compliment de les resolucions de desconnexió i les deficiències d’uns pressupostos que només poden ser autonòmics. Només el calendari judicial, amb la declaració de la presidenta del Parlament davant del TSJC, actuarà d’amalgama de l’independentisme fins el “referèndum o referèndum”, un element necessari però no suficient per augmentar la seva força social. Encara més si a l’operació diàleg del Govern de Rajoy s’hi suma fins i tot el Tribunal Constitucional, el president del qual ja demana en públic –les sentències són una altra cosa– que es rebaixi el nivell de judicialització del conflicte català.