• Al promoure una reforma de la Constitució, la coalició PNB-PSE descol·loca Rajoy i pot brindar una sortida digna al laberint del sobiranisme

Els ritmes dispars de la justícia i la política desdibuixen avui el quadro general del conflicte català, fent-lo a estones inintel·igible. Els antics traços, massa gruixuts, taquen el llenç abans que deixi empremta el nou pinzell, de tan subtil a penes perceptible.

Com fa amb qualsevol diputat encausat –immunitat parlamentària no és sinònim d’impunitat–, el Congrés autoritza el Suprem a jutjar Francesc Homs per haver muntat la simbòlica votació del 9-N, en què Artur Mas va voler «enganyar l’Estat» i l’Estat va fingir deixar-se enganyar només una estoneta. El TSJC cita la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per haver desobeït, conscientment i deliberadament, el Constitucional. No hi ha desobediència sense penitència, malgrat que els potents altaveus independentistes sàpiguen transformar cada urpada de la política judicialitzada en una ferida de guerra cridada a engrandir l’èpica de tan patriòtica missió.

Primera paradoxa, gairebé ucronia: ideòloga de la batalla jurídica contra el procés sobiranista, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría es carteja ara amb el seu homòleg Oriol Junqueras i s’acondiciona un despatx a la Delegació del Govern, en ple Eixample de Barcelona. Unes dependències que el seu nou inquilí, el catalanista Enric Millo, redecora com a quarter general de l’’Operació Diàleg’, versió moderna i democràtica de l’’Operació Catalunya’, d’infausta memòria.

Santamaría és una professional de la gestió pública. Quan Mariano Rajoy va ordenar esprémer el Codi Penal per forçar el desistiment independentista, la vicepresidenta ho va fer amb precisió de jurista i asèpsia de forense. Ara, esfumada la majoria absoluta del PP i mediatitzat el procés per la CUP, la consigna és habilitar una sortida legal (i transitable) al laberint sobiranista, tasca a la qual dedicarà idèntic esforç.

El PP creia, vet aquí la segona paradoxa, que la fragilització de l’independentisme català i el moderantisme d’Íñigo Urkullu li estalviaria el mal tràngol de reobrir l’arquitectura territorial d’Espanya. Però el pacte PNB-PSE encoratja un Estatut nacional per a Euskadi i una nova Carta Magna que abordi l’encaix del dret a decidir. Desafiament a Rajoy: sense el front basc no tindrà pressupostos ni govern. Per força els pengen.

Focus ara a la plaça Sant Jaume. Carles Puigdemont i Junqueraspoden seguir de farol –«referèndum o referèndum»– o, buscant una sortida digna, afluixar-se la soga cupaire, aturar el rellotge i explorar el diàleg amb el Govern mentre el PNB desembrolla una reforma constitucional que canviï les regles es joc. Les cartes estan a la vista.