Els polítics separatistes i els seus altaveus han posat el crit al cel perquè el Govern espanyol no ofereix tot el diàleg que ells volen. Sorprèn aquesta queixa, perquè Carles Puigdemont es va estrenar al gener oferint un diàleg molt limitat. Diàleg no per millorar l’autogovern, ja que «aquesta és ja una pantalla superada», deia el president en to desdenyós, sinó per acordar els termes de la secessió que Junts pel Sí i la CUP havien decidit que arribaria al final dels famosos 18 mesos. «Que la independència anava de veritat, vostès se n’han adonat massa tard», va deixar anar a l’oposició al Parlament.

A finals de setembre, a la moció de confiança, Puigdemont va tornar a enarborar la bandera del diàleg amb Madrid. Ja no per acordar la independència sinó per pactar data, pregunta i altres condicions d’un referèndum que pensa fer el setembre vinent sí o sí. El perquè del canvi en el guió continua pendent d’una explicació. Em pregunto si els votants de Junts pel Sí algun dia l’hi exigiran. Pot ser que no ho facin perquè, encara que la secessió ha deixat pas al referèndum, el caràcter unilateral dels dos anuncis i el contingut monotemàtic del diàleg no ha variat en absolut. El que sorprèn més és aquesta amarga queixa adolescent perquè el Govern espanyol els respongui amb la mateixa medecina, i a sobre amb la llei a la mà.

¿Per què Francesc Homs hauria de tenir més privilegis que els seus excompanys de Govern? «La democràcia està seriosament en perill», diu Puigdemont, perquè es jutgi el 9-N. És al revés. El nostre sistema de llibertats se’n va en orris quan els polítics actuen al marge o en contra de la llei. A Espanya no només hi ha una legalitat, sinó un Estat democràtic i de dret, que és una altra cosa. El representant que incompleix no és un desobedient qualsevol sinó un dèspota. Practica una altra forma de corrupció política, i abusa de la seva posició privilegiada. El diàleg deixarà de ser una guerra com ara i passarà a ser alguna cosa potencialment fructífera quan el separatisme accepti aquestes coses.