Hi ha els qui es pregunten si amb una reforma constitucional es podria donar una resposta adequada al “conflicte català”. D’entrada, assenyalaré que no es tracta d’un “conflicte català”, sinó d’un conflicte que s’està produint a Espanya , originat pel Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària actual, que, sense respondre a una majoria social, pretenen separar Catalunya de la resta d’ Espanya creant un nou Estat , diuen, en el marc de la Unió Europea .

Els principals arguments que s’esgrimeixen per “justificar” aquesta secessió se centren en l’afirmació que el sistema de finançament no respon a les actuals necessitats, que l’autogovern constitucionalment previst és insuficient per a les “aspiracions del poble català” i que, per tant, no han de ser acatades les resolucions de les institucions constitucionals de resolució de conflictes, especialment les que provenen del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional.

Cal assenyalar que algunes d’aquestes qüestions podrien ser resoltes en el marc de reformes legals si no es pretén trencar el marc constitucionalment previst, com és el cas del finançament, en el qual les previsions constitucionals són escasses, ja que insereixen Catalunya al marc general regulat per la llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes ( Lofca). I això és així perquè durant l’elaboració de la Constitució, el grup parlamentari de la minoria basco-catalana (així es denominava llavors) no va trobar raons per situar Catalunya dins del règim especial que tenen els “territoris forals”, i aquesta comunitat autònoma es va integrar al règim comú.

N’hi ha prou de repassar els debats parlamentaris, publicats oficialment per les Corts Generals, per donar un compte complert d’això. No és possible, doncs, sense reforma de la Constitució, instaurar a Catalunya un model de finançament similar al dels territoris històrics del País Basc o la Comunitat Foral de Navarra.

 En canvi, l’argument que les institucions de resolució de conflictes constitucionalment previstes no són vàlides en les circumstàncies actuals no és acceptable, ja que vol instaurar el principi de considerar il·legítim el legal i democràticament establert per la Constitució. Els qui defensen això, considerant que la llei no pot subjectar la democràcia, han de saber que això és contrari radicalment als valors i principis bàsics del constitucionalisme instaurat a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, que es fonamenta en l’ Estat de Dret, la democràcia i els drets humans. En tots aquests sistemes, la democràcia s’exerceix dins dels procediments legalment previstos.

No acceptar aquests postulats impossibilita pensar que una reforma constitucional pugui facilitar la resolució del conflicte provocat pel Govern i el Parlament, quan adopten resolucions que són anul·lades o suspeses pel Tribunal Constitucional, i que es pretenen fer efectives en clara rebel·lia contra el decidit per un òrgan jurisdiccional, com és, a tot Europa i Amèrica, el Tribunal Constitucional o les institucions similars de control de constitucionalitat. Si no s’actua en el marc jurídic democràtic previst, ens situem davant d’una estratègia de confrontació més pròpia del Far West (o del fa més d’un segle periclitat Ancien Régime) que dels països civilitzats del nostre entorn.

Queda, dins aquest ràpid apunt, el complicat tema de l’anomenat “dret a decidir” o referèndum d’àmbit català, que tant si es fa “sí o sí”, en paraules del President, com “pactat” amb l’ Estat, segons altres, constituiria una clara vulneració del marc constitucional vigent, ja que no està jurídicament previst i trenca, a més, el principi bàsic del Dret de la Unió Europea de respecte a la integritat territorial dels seus estats membres. En aquest context, la ruptura de l’statu quo, perquè fos legal i legítima, necessitaria que fossin prèviament reformats la Constitució i el Tractat de la Unió.

S’imposa, doncs, concretar quines qüestions concretes es pretén reformar per determinar si això necessita o no reforma constitucional. I això seria un bon punt de partida per, alhora, visualitzar el grau de suport ­polític i social que aquestes ­reformes podrien tenir, ja que quedaria dibuixat el quadre del diàleg, de consensos o dissen­sions, sobre aquests temes. La determinació d’aquestes re­formes podria també constituir un exercici democràtic de ­recerca d’equilibris, dins del marc constitucional, o precisant si és necessària la seva ­reforma. És a dir, permetria aclarir si hi ha o no bloquejos i per part de qui. No oblidem que els procediments de reforma constitucional són dos i que, encara que a la Constitució del 1978 no hi ha clàusules d’intangibilitat, la reforma és tant més difícil i exigeix més acord com més difícil resulta el seu objecte material.