Sabem que l’independentisme dominant no cedirà a canvi d’una reforma constitucional. Disposat a la secessió unilateral, aspira a un acord que permeti fer un referèndum vinculant sobre la independència durant el 2017, però aquest acord és inviable. El referèndum versaria sobre la secessió d’una part del territori del Regne d’Espanya, i això ho prohibeix l’article 2 de la Constitució Espanyola (CE) proclamant emfàticament el caràcter “indissoluble de la unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. D’altra banda, encara que aquest precepte es podria modificar, l’independentisme no té cap intenció d’esperar que tingui lloc aquesta reforma. Sap que en cap cas no l’acceptarà ni el Partit Popular ni el PSOE ni Ciutadans.

A aquest independentisme, que gaudeix de majoria absoluta al Parlament català, no li pot interessar cap reforma constitucional. Però potser hi ha independentistes que puguin reconsiderar la seva opció si la reforma constitucional ofereix millores per a l’autogovern de Catalunya. Podem partir de la idea que aquestes millores tindran a veure amb la reparació dels efectes de la infausta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 2006. Abans d’entrar en això, però, convé reflexionar sobre les condicions que poden fer viable la reforma constitu­cional.

Una reforma del text constitucional s’ha de proposar de renovar el consens que li proporciona legitimitat. I per això ha d’atreure una part de la ciutadania catalana que ara dóna suport a la secessió. Si el que es pretén a mitjà termini és que la reforma constitucional sumi suports a Catalunya, cal fer, a curt termini, una oferta convincent en la línia de millorar l’autogovern català. El contingut d’aquesta oferta l’ha de decidir el Govern central, després de sentir els protagonistes de la vida política, econòmica i social de Catalunya, perquè assumeix la responsabilitat de dur-la a terme.

 Sense aquestes mesures immediates, generadores de confiança, poc pot esperar-se d’una futura reforma constitucional. A títol d’exemple, el Govern central podria respondre de manera clara i verificable a alguna de les famoses quaranta-sis reivindicacions de la Generalitat. També podria desistir d’algun conflicte de competències: era una cosa habitual quan el PP o el PSOE establien pactes parlamentaris amb CiU al Congrés dels Diputats.

Des d’una millora de la confiança poden apuntar-se continguts per a la reforma constitucional. Inevitablement apareixerà la reclamació del reconeixement de Catalunya com a nació, que topa amb grans dificultats. Caldria entrar en el títol preliminar, perquè l’article 1 es referís a Espanya com a “nació de nacions”. Aquest concepte empara qualsevol identitat nacional: la que es refereix a Espanya com a nació, la que l’assumeix de Catalunya i la dels qui comparteixen totes dues. Si es
tracta de reconeixement, no és necessari privar el poble espanyol, en el seu conjunt, de la condició de titular de la sobirania nacional.

El més substancial es trobaria en les modificacions del títol ­VIII. Es tramitarien seguint el que disposa l’article 167 de la Constitució Espanyola: haurien de ser aprovades per tres cinquenes parts del Congrés dels Diputats i la mateixa proporció del Senat. Caldria retocar, a l’article 149.1, tot el que és relatiu a la competència exclusiva de l’Estat per dictar normes bàsiques. S’hauria de fixar, cas per cas, que el més bàsic se cenyeix a l’establiment de marcs comuns, prou amplis per permetre que puguin desenvolupar-se polítiques autonòmiques detallades.

En qüestions culturals això és especialment important per a Catalunya. Caldrà veure si s’accepta que el règim lingüístic del sistema educatiu pugui decidir-se a Catalunya, garantint el coneixement de les dues llengües oficials. I, per descomptat, caldria concretar més el sistema de finançament, potser en l’article 156 de la Constitució Espanyola. L’objectiu hauria de ser, a més de mantenir la solidaritat, millorar l’equitat assegurant un mínim retorn en inversions per a les comunitats autònomes que, com Catalunya, són contribuents netes al reequilibri territorial.

Tot canvi del títol VIII de la Constitució Espanyola es podria encaixar en la via que suggeria Miguel Herrero de Miñón: una disposició addicional nova que seria la cinquena, específicament referida a Catalunya. Caldria seguir també l’article 167 de la Constitució Espanyola, però el precepte inclou un risc important, perquè n’hi ha prou amb una desena part de diputats o una desena part de senadors per provocar que la reforma sigui sotmesa a ratificació mitjançant referèndum. I en un referèndum així, referit a una reforma per a Catalunya, pot imaginar-se la força del rebuig que podria exhibir una campanya pel no impulsada per prejudicis anticatalans.

Aquí apareix la nostra pròpia versió del risc de qualsevol referèndum. Creuem els dits, i esperem que hi hagi actors polítics a l’altura de les circumstàncies