Del pacte fiscal al dret a decidir. Del dret a decidir a la consulta. De la consulta a les eleccions plebiscitàries. De les plebiscitàries al referèndum unilateral, i, per Nadal, tornada al dret a decidir sota la denominació de referèndum pactat. Tot, esclar, segons els ulls del partit amb què es miri.

La capacitat de mutació del procés sobiranista està més que demostrada i avança sempre acompanyada d’una calculada escenografia que alimenta un àlbum de fotos històriques. I amb cada pas, grans dosis d’obligada indefinició i preguntes sense resposta. Artur Mas ho anomenava astúcia, audàcia, i Carles Puigdemont ara en diu “un salt en­davant”. 

Dimarts el Parlament va tramitar els pressupostos del Govern gràcies als vots de la CUP, que s’aferra, com a únic triomf, al compromís del president a convocar un referèndum unilateral d’independència el setembre del 2017. Dimecres Puigdemont va defensar en la sessió de control parlamentari que el que uneix Catalunya és el referèndum –no la independència–. I divendres, l’anhelada foto amb l’alcaldessa Ada Colau obliga a fixar un marc de treball a favor d’una consulta acordada amb el Govern espanyol que, encara que previst en el full de ruta sobiranista per alimentar la imatge de disposició al diàleg, havia estat relegat per impossible.

L’independentisme no es pot permetre el luxe d’avançar sense pluralitat ni transversalitat ideològica, i l’espai que representa Colau és una de les claus per sumar si el que s’acaba comptant són els vots.

Cal reconèixer que l’alcaldessa de Barcelona és capaç de monopolitzar la primera reunió del Pacte Nacional pel Referèndum sense sucumbir a un sol lligam aparent. S’arroga sense pudor la representació d’una “majoria de país” per a la qual, afirma, “l’element central no és la independència, és la democràcia”, cosa que li permet mantenir la indefinició del seu projecte polític pel que fa al sentit del vot en un referèndum.

Tot i això, l’aroma de la victòria colauista pot ser efímera. La posició del Govern espanyol davant d’un referèndum és la crònica d’un no anunciat i la batalla catalana es juga en una doble urna: la del procés sobiranista amb data de caducitat i la d’unes eleccions al Parlament en què es capgirarà el mapa polític català tradicional com si fos un mitjó. Quina serà l’aposta de Colau?

El que ja ha canviat és el terreny de joc a l’exterior. Les ­assemblees legislatives euro­pees poden titubejar si es tracta de qüestionar l’organització institucional d’un Estat, però els seus parlamentaris ara es permeten el luxe d’enarborar la bandera de la defensa de la llibertat d’expressió de representants polítics elegits democràticament sense por del conflicte diplomàtic. Són els danys col·laterals de judicialitzar un conflicte polític.

I això no hi ha Margallo ni Dastis que ho pari.