• Els partits del Govern tenen un concepte patrimonial dels mitjans de comunicació públics i això passa a TV3

Els partits del Govern tenen un concepte patrimonial dels mitjans de comunicació públics i això passa a TV3. El director general de Comunicació del Govern, per exemple, considera “una intromissió” que un diputat de l’oposició demani una llista de tertulians. I ho argumenta parapetant-se en el respecte pels professionals del mitjà. Un escut utilitzat demagògicament perquè són aquests mateixos professionals els que denuncien sistemàticament l’elecció política dels càrrecs directius de les emissores i han hagut de ser ells, i no els polítics, els qui han batallat –i han guanyat– per oferir una informació sense blocs electorals durant les campanyes. Considerar la crítica com una ingerència i no un exercici saludable únicament demostra que el Govern no vol molèsties en el cultiu del jardí mediàtic català i els seus organismes públics.

La llei que va crear la Corporació Catalana de RTV el 1983 va ser una de les primeres aprovades per consens unànime a la Cambra catalana. I va néixer havent de combatre intents de recloure-la en un paper folklòric. TV3 i Catalunya Ràdio han jugat un paper molt important en la normalització del català i sempre han evitat la temptació de recórrer als gèneres més barroers que assegurarien una audiència més alta. Però, com em comentava fa anys un alt responsable de TV3, la seva absència de la graella no s’explica únicament per una lògica obligació d’un mitjà públic, sinó perquè els catalans, que també gaudeixen d’aquest tipus de programes, els volen veure però no els volen veure a TV3, que va néixer, a més, com a reflex d’un suposat i net imaginari sobre Catalunya que no es pot entelar amb diversions grolleres.

Ara, el debat sobre TV3 s’intensifica per la pèrdua de lideratge. Davant d’aquest descens, la direcció de TV3 ha plantejat una futura programació per atreure l’audiència “jove i urbana” que emigra a altres ofertes. Una qüestió més fàcil d’enunciar que d’aconseguir. I això va associat a una petició de subvencions públiques suplementàries. Els responsables dels mitjans públics històricament s’han vist sotmesos a una triple demanda per part de l’oposició de torn: més audiència, més servei públic (en una entesa dubtosa del terme) i menys costos. Una triangulació difícil. Però és clar que un ús partidista del mitjà no ajuda a sostenir peticions de més subvencions. TV3 s’anuncia com “la nostra”, però el cultiu d’aquest possessiu resulta més complicat si es detecta una disminució d’audiència per deserció (un fet explicable per la multiplicació de pantalles i plataformes) o per l’expulsió d’un sector de la ciutadania per la persistència en la construcció mediàtica d’un imaginari, no únicament polític, que els fa fora (fet que seria més preocupant).

La pèrdua de pluralisme també es detecta en el descens d’emissores autènticament locals –Catalunya va ser pionera en la seva emergència, en una innovadora pràctica del periodisme de proximitat–. Aquesta desaparició ha estat provocada per la crisi, però també per maniobres legislatives que afavoreixen cadenes de televisió locals amb poca vinculació amb les demarcacions on emeten. Són maniobres que el professor de la UAB Josep Àngel Guimerà explica, en part, “pels interessos politicomediàtics del Govern”.

L’Executiu ha tornat a sondejar sobre la implantació d’un cànon. No és res estrany. N’hi ha al Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya… En la mesura que s’aplica als tenidors d’un televisor resulta ara una mica anacrònic perquè molta televisió es veu en pantalles alternatives. Però és inevitable la sospita que es vulgui implantar únicament per evitar l’avergonyiment pressupostari si es comparen les partides dedicades a mitjans de comunicació i les que es destinen a les urgències socials. De fet, els ciutadans ja paguem amb els impostos els mitjans de comunicació públics.

Però la qüestió urgent és, com reclamava al febrer el Col·legi de Periodistes, que es posi fi al mercadeig polític dels càrrecs directius i, des del consens, es reformi la llei que regeix els mitjans públics de comunicació, per refermar el seu pluralisme i el seu necessari paper en una democràcia.