Un. La política catalana vindrà definida durant el 2017 per tres fets: 1) No hi haurà referèndum pactat ni unilateral. 2) No hi haurà independència. 3) No hi haurà xoc de trens, si es dona a aquesta expressió l’abast d’un enfrontament balcànic. Hi haurà manifestacions i mobilitzacions, amb espo­ràdics episodis de confrontació de gravetat imprevisible. Els judicis contra diversos ­líders secessionistes seran el seu brou de cultiu.

Dos. Les causes d’aquest triple “no” són dues: la divisió de la societat catalana, respecte al tema de la independència, en dues parts iguals, i la falta de suport internacional a una hipotètica secessió catalana. 

Tres. Aquesta divisió és evident, sostinguda i indiscutible, i fa impossible forçar una negociació per a la independència i, menys encara, per a una proclamació uni­lateral de la mateixa. Es tracta d’una simple divisió política, que no implica una fractura social pertorbadora de la convivència. És cert que les institucions autonòmiques i bona part dels mitjans catalans estan en mans d’independentistes, però el mateix passa, en sentit contrari, amb les institucions de l’Estat i els mitjans de la resta d’Espanya.

Quatre. La falta de suport internacional a l’intent secessionista català ha estat confirmada per la recent sentència del Tribunal Constitucional alemany, contrària a la ­celebració d’un referèndum d’autodeter­minació a Baviera. En aquesta línia, és prudent pensar que, en contra de la creença-desig dels independentistes catalans sobre
que els estats són estructures obsoletes
pròximes a desplomar-se, hi ha estats per a estona. La raó de base és que els estats són en essència un sistema jurídic, és a dir, un pla vinculant de convivència en la justícia i en la seguretat. I, atès que l’espai global està mancat avui d’una mínima regulació que garanteixi la justícia i la seguretat, els pobles –en especial els seus membres més dèbils– giren la vista cap als estats a la recerca de protecció. Els estats, a més, només negocien amb altres estats.

Cinc. Els “no” que marcaran la política ­catalana del 2017 no han de fer pensar al ­Govern central que ha guanyat la partida i que el moviment secessionista es diluirà com un terròs de sucre. No. L’indepen­dentisme ha vingut per quedar-se. Respon a la forta convicció sentida per molts catalans –no només pels independentistes– que Catalunya és una comunitat humana amb consciència clara de tenir una persona­litat històrica diferenciada i voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur mitjançant el seu autogovern (autogestió dels propis interessos i autocontrol dels propis recursos). És més, la passivitat governamental agreuja el problema i propicia que l’equilibri entre independentistes i unionistes s’erosioni a favor d’aquells. La gestió governamental del problema català (que és el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat) ha estat, fins avui, passiva i errada. No és, per tant, temps de dogmàtics i escèptics, ni de milhomes que treuen pit de llauna.

Sis. Els independentistes han arribat a tal extrem de menyspreu per tot el que és ­hispànic, incloent-hi Espanya i l’Estat que l’articula jurídicament, que molts d’ells ­creuen que aconseguir la independència serà bufar i fer ampolles, depenent només del seu voler. Obliden que, malgrat els seus ­defectes, Espanya és una vella nació amb una mala salut de ferro, ni millor ni pitjor que d’altres, la inèrcia de la qual –la voluntat de continuar sent– no es pot infravalorar. Cal comptar amb ella. Sobren, per tant, els tenors, els senglars, les vestals i els baliga-balagues.

Set. Tan sols hi ha una sortida: la convo­catòria d’eleccions autonòmiques. El resultat d’aquestes eleccions és previsible: guanyarà Esquerra Republicana, que podrà formar govern col·ligant-se amb uns altres dos partits (un serà, possiblement, el dels comuns i l’altre és imprevisible). En qualsevol cas, aquest resultat suposarà la victòria d’un dels dos grups socials (burgès l’un i menestral l’altre) que, per sota del debat independentista, han estat lluitant pel poder a Catalunya. El líder d’esquerra, Oriol Junqueras, serà el ­pròxim president de la Generalitat de Ca­talunya i, sent un polític reservón com és (es diu reservón, en l’argot taurí, del toro que­ ­triga a arrencar-se però que, quan ho fa, ­envesteix amb força), pot ser que sigui propici a un pacte amb el Govern central, sempre que aquest vagi més enllà d’una oferta de diàleg incolora, inodora i insípida, i afronti una realitat que no es pot eludir més i que cal concretar en una quíntuple demanda ­catalana: 1) Reco­neixement de la identitat nacional de Cata­lunya. 2) Competències identità­ries exclusives. 3) Límit a l’aportació al fons de solidaritat (principi d’ordinalitat) i Agència Tributària compartida. 4) Participació en la presa de decisió sobre determinades qüestions de caràcter general a través del Senat. 5) Consulta als catalans sobre si accepten aquestes reformes.

Vuit. Això no exigeix una reforma constitucional de soca-rel. Gran part es pot aconseguir –com afirma Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón– mitjançant una disposició addicional. El problema és voler.