L’any 1971, el músic català Pau Casals va ser mereixedor de la Medalla de la Pau, que li va lliurar l’aleshores secretari general de les Nacions Unides, U-Thant. En el decurs d’aquesta cerimònia, el violoncel·lista i compositor del Vendrell va dirigir l’Himne a les Nacions Unides que havia creat i davant l’assemblea general va pronunciar un discurs que ha quedat gravat, per sempre més, en els annals de la història de Catalunya.

El gran Pau Casals, que aleshores tenia 95 anys i vivia a l’exili per la seva radical oposició a la dictadura franquista, es va adreçar amb veu poderosa davant els representants de tots els països del món i els va dir: “Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial-, quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir a Toluges -avui una ciutat de França, aleshores de Catalunya- per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament”.

L’aplaudiment que va rebre Pau Casals a les Nacions Unides és la fita més alta que ha assolit un català en l’àmbit internacional. Res a veure amb la conferència pronunciada dimarts passat pels tres mosqueters processistes –el president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva- a la sala 3C050 del Parlament europeu. Ho sabien, ho saben, però fan oïdes sordes al clam internacional: l’estratègia del “referèndum o referèndum” que guia l’acció de l’actual govern de la Generalitat mereix el rebuig més absolut de les autoritats comunitàries i dels representants electes dels països membres de la Unió Europea (UE).

Per moltíssimes raons, el projecte de la secessió de Catalunya és considerat, en l’actual context geopolític, un disbarat colossal que connecta directament amb el Brexit. El fet que cap membre de la Comissió Europea ni cap alt representant dels països de la UE assistís a la conferència del president de la Generalitat és un fracàs de la diplomàcia catalana. I no només això: suposa un gravíssim retrocés en el nostre prestigi i credibilitat internacional.

Per entendre’ns: jo no sóc independentista, però tampoc no sóc antiindependentista. Crec que aquesta opinió tolerant és compartida per milers de persones, de Catalunya i de fora de Catalunya. El gran error dels estelats ha estat crear una divisió artificial de la societat catalana i espanyola, basada en una accentuada visió paranoica de la vida i de la història. Jo no els nego la raó en alguns dels plantejaments que fan, però els fanalets han d’admetre i interioritzar els punts de vista dels altres i acceptar que, com a mínim, la meitat de la població no els compra el seu projecte.

Arribats a aquest punt, forçar el delicat engranatge social amb la consigna de “gas a fons” cap a la independència crispa innecessàriament la convivència i desestabilitza la política de reconstrucció que cal endegar després la traumàtica recessió econòmica i les devastadores retallades pressupostàries que hem patit. Sense la pastanaga enverinada del “referèndum o referèndum”, Catalunya podria encarar d’una manera molt més efectiva i profitosa el nou cicle expansiu de l’activitat productiva en el qual hem entrat.

Jo puc entendre que a Oriol Junqueras i a Raül Romeva –que van forjar la seva amistat quan tots dos eren eurodiputats per ERC i ICV, respectivament- tornar a la seu del Parlament europeu, ara com a alts dignataris de la Generalitat, per exposar el projecte independentista, covat amb Ramon Tremosa durant les llargues i avorrides nits de Brussel·les, els ha resultat orgàsmic. Feina feta, devien pensar. Però feina mal feta, preciso.

L’skyline que ofereix avui Catalunya davant les institucions europees, ens agradi o no, és semblant al de la Padània imaginada per Umberto Bossi: una regió rica que es considera maltractada per les transferències fiscals que fa al seu mezzogiorno particular (Andalusia i Extremadura, principalment). No estem parlant de democràcia, com afirma el processisme: estem parlant de secessió per motius identitaris i econòmics… i per tapar els greus escàndols de corrupció de la família del padre padrone del moviment sobiranista, Jordi Pujol.

Benvinguts siguin els referèndums a la suïssa quan la població és consultada sobre qüestions que afecten la vida interna d’un país (la construcció de centrals nuclears, la renda bàsica, la prohibició del tabac, el finançament de la televisió pública, la perllongació de les vacances…). Però un referèndum per la independència, en una societat europea, oberta, plural i barrejada com la catalana, és una bomba de rellotgeria, ja que excita –es vulgui o no es vulgui- aspectes íntims, familiars, emocionals, sentimentals i culturals de les persones.

No és el mateix votar en referèndum sobre el model energètic, per exemple, on el que preval és el raonament que pugui fer cadascú, que fer-ho sobre la secessió d’un territori, on es vota més amb el cor que amb el cap. La bona política s’ha de regir sobre l’intel·lecte i no sobre les passions (el denostat populisme).

La Catalunya que va defensar Pau Casals davant l’assemblea general de les Nacions Unides no és la mateixa que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva han explicat a Brussel·les. El mestre va evocar la Catalunya de la pau, el diàleg, la democràcia i l’acord. La Catalunya del govern de Junts pel Sí provoca rebuig a la Unió Europea i a la resta de comunitats autònomes de l’Estat espanyol i amb la seva dèria independentista incomoda, de manera especial, els territoris veïns. El referèndum secessionista porta, inevitablement, la llavor de la discòrdia, de la divisió i de l’enfrontament, just el contrari del que propugnava Pau Casals.

En 45 anys hem passat del prestigi a les Nacions Unides al desprestigi a la Unió Europea. El món ens mira i no agradem. Hem de reconèixer que ho hem fet malament i reivindico la intel·ligència política per intentar retrobar el fil de la història que hem perdut.