Si tenim en compte que la majoria de la ciutadania de Catalunya n’està literalment fins als collons, ovaris i altres parts pudendes d’aquesta història del referèndum, la separació o “desconnexió”, que diuen els cultes, arribo a concloure que soc un idiota i que el millor que podria fer és callar i fer com si no fos cosa meva. A la manera d’aquells alemanys o italians que veien pujar la marea i concloïen que els importava una merda. Ja baixarà. Evident que passarà, però no sabem com. El secret consisteix en el com.

I mentre el secret estigui en el com, el silenci té un grau de complicitat que sempre acaba amb la conclusió dels necis: “Jo no pensava que…!”. O la candi­desa: “No vaig imaginar mai que una cosa així pogués passar en un país que es distingia des de segles per la seva traça, els negocis, unes empreses segures, uns polítics que robaven la proporció que correspon a una professió tan inclinada a la cisa i el sobre! Tot cert, però jo no voldria pertànyer a aquells avis que criden, quan ja és inevitable: “Ja ho deia jo! Ja ho deia jo!”.

Provaré de no entrar en el ja sabut si no és per enfocar-ho d’una altra manera. Com que no soc jurista, encara que alguna cosa em va tocar per ser reu en més d’una ocasió –em conec l’aspror suau de la butaca d’acusat, que és com una caixa amb punxes per a faquirs, però de fusta encerada; de quin bosc ­deuen treue aquells bancs dels acusats enllustrats per tant cul de penat?–, i com que per la meva incompetència no assoleixo cap nivell jurídic, només tinc dret que els jutges em concedeixin la vènia per preguntar.

No sé si algú porta els comptes de totes les bestieses que anem sentint des de fa un any, com a mínim: des d’aquell “ Espanya ens roba”, que va haver de corregir el conseller Mas-Colell, encara que aparegués en lletra petitona, fins a les genialitats d’autèntics intel·lectuals àulics com Vicent Partal, fins a arribar al cim que apunta ni més ni menys que a un jutge que va ser d’upa, Santiago Vidal. Hem passat per tota la gamma de beneiteries dites a la babalà i pronunciades com a mínim a les 584 seus –subvencionades– del cos uniformat de l’ Assemblea Nacional Catalana. Ens falta Dalí, que tenia un talent ­especial per a les dues ambicions dels “facciosos” –es diu de qui se salta per força els drets constitucionals i n’inventa d’altres– que consistien en audàcia per als negocis i molta imaginació. Està arribant el moment de posar les coses clares, almenys sobre el paper.

A mi m’haurien internat, i amb motius, si hagués gosat, com l’eminent intel·lectual Vicent Partal, a Bellaterra –asseguren que en una universitat!, o va ser a l’estació, com Lenin a la de Finlàndia de Sant Petersburg?–, que la desconnexió de Catalunya, és a dir, de les autoritats separant-se de l’ Estat, es faria en un dia, perquè de vigílies se’ls lliuraria un protocol a tots els funcionaris de Catalunya i no haurien de fer més que complir-lo l’endemà? Si els bolxevics van trigar deu dies a canviar el món, vet aquí un cervellet que ho té preparat per a una sola jornada. Crec que l’ovació a l’orador va ser eixordadora; al nivell mental dels oients. En principi, i sense donar-hi gaires voltes, això és un delicte, o almenys motiu que inter­vinguessin els serveis psiquiàtrics de la Generalitat. I si jo hagués col·locat el protocol al bany per a usos íntims, què m’hauria passat? Traïció i humiliació al nou Estat!

Però on el llistó es va posar molt alt va ser gràcies al jurista Santiago Vidal, el pallasso amb fronteres més notable que ha desbancat de tots els circs de Cata­lunya figures que no nomenaré per autocensura. Dir que han robat documents de l’ Estat, que estan en contacte amb potències estrangeres, Kosovo, per exemple? Una eventualitat, després que el nostre president Puigdemont –no elegit per la ciutadania sinó per la casta del 3%– fes l’espantós ridícul d’anar a Brussel·les per dictar doctrina davant 500 individus quan podia haver-ho fet al Pati dels Tarongers de la Generalitat, ja que no hi va anar ni un personatge que no estigués inscrit al funcionariat i assimilats de Catalunya. No m’imagino qui hi hagués pogut assistir. Segur que no van fer fora els organitzadors, pura casta de pota negra i cobrament blanc!

Ítem més de l’ínclit Vidal. L’endemà de la independència cada català rebria 1.000 euros, que no és una llaminadura. Que havien entrat en relació amb l’OTAN! Em cargolo de riure pensant en la colla de la CUP, que acabaran de cobradors d’impostos de la Generalitat, una esquerra molt donada al casteller polític, diguem-ho en llenguatge de gent del carrer. Amén, els organitzadors de la conjura havien sostret 400 milions d’euros per al referèndum, que no se celebrarà mai, de les arques de l’ Estat. O sigui, que se’ls queden. Ja va dir aquell talent polític que no es mereix aquest país, fora de ser guardaboscos o conservador de les estafes tributàries del seu pare, quina peça!, em refereixo a Artur Mas, que serien astuts davant l’ Estat. Siguem rotunds;
astuts no, simple i senzillament delinqüents.

Ara bé, el rovell de l’ou de l’assumpte ve ara.

El somni d’ Artur Mas, d’intel·lectual tan compromès en la lluita per la democràcia com Vicent Partal, es redueix que l’ Estat cometi un error. Per exemple, detenir un delinqüent confés com l’exjutge Vidal, aforat o no aforat. Si les seves paraules tinguessin algun valor serien d’alta traïció a l’ Estat que li paga. Fins i tot va redactar una llista de jutges, digna del Govern de Vichy – Pétain, us en recordeu?–, amb fidels a la causa, dubtosos i “quintacolumnistes”. ( Els nous carlins ara assumeixen el llenguatge dels rojos; s’han entendrit). Però necessiten algú per exhibir; és sabuda la gran tradició religiosa: Una víctima, sisplau! Que no es limitin a endur-se a Madrid la monja Forcadell, amb més por que una abadessa; alguna cosa bèstia que justifiqui aquella campanya de sobres i samarretes!

Un dels tipus més curiosos de l’independentisme és Miquel Sellarés, a qui conec des del 1979 i de veritat, amb dinars inclosos. Antic director de Seguretat Ciutadana de la Generalitat. No li confiaria jo ni un gos caniche perquè me’l cuidés, ja no diguem una societat. Però sense ser el més llest, és el més audaç i el que no té pèls a la llengua. I ell ho ha expressat. Necessitem 500 independentistes a la presó! Això sí que seria una cosa seriosa i no tant de jutge per aquí i tanta inhabilitació per allà. Un error de l’ Estat i arrasarem. Com que la meva confiança en l’ Estat espanyol i les seves institucions és nul·la, temo la incompetència. Ve de lluny.

I nosaltres, els reporters? Només una pregunta que es converteix en reflexió: vostè, posat a defensar la llibertat, la veritat o la pàtria, què escolliria? Si respon “Catalunya, per damunt de tot”, o “ Espanya” m’és igual, en aquest cas vostè té fusta de feixista. I això ho estem patint.