• La causa contra Mas només haurà servit per incrementar la desafecció entre Catalunya i Madrid

Falta la sentència però ja hem assistit al judici per desobediència i prevaricació contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. I les conclusions són clares. L’Estat es va equivocar al judicialitzar d’entrada un conflicte polític en què hauria d’haver actuat amb més tacte abans de sulfurar-se i recórrer a la fiscalia. Ara, si hi ha condemna, molts catalans pensaran que ha sigut una sentència política. I si hi ha absolució, que s’ha utilitzat la fiscalia per a un procés injust. El prestigi de l’Estat a Catalunya no s’haurà incrementat. ¿I quin fruit s’haurà tret d’un procés que ha viciat la política durant més de dos anys? ¿Potser haurà disminuït la desafecció de la qual va alertar el president Montilla ja abans de la sentència de l’Estatut?

I si l’objectiu era expulsar Mas de la vida política, és possible que la condemna –si n’hi ha– acabi afavorint-lo. Com que tot pecat porta la seva penitència, la imprudència temerària de Mas a l’apostar pel frontisme independentista va acabar amb la seva renúncia, forçada per la negativa reiterada de la CUP a investir-lo president. Ara la falta de contenció de l’Estat li ha fet recuperar
–com a mínim– les portades dels diaris i telediaris i pot ajudar-lo a una campanya per recuperar la presidència de la Generalitat, ja que si hi ha eleccions a curt termini –el més probable– és molt possible que la sentència no sigui ferma, que estigui pendent del recurs davant el Tribunal Suprem i que Mas pugui ser candidat. En aquest cas, Mariano Rajoy i Anna Gabriel –barrejats però separats– l’haurien premiat amb una doble medalla: condemnat per una «democràcia espanyola malalta» (Puigdemont ‘dixit’), i màrtir del sectarisme assembleari de la CUP.

LA RESPONSABILITAT DEL 9-N
 Però l’independentisme tampoc s’ha enfortit. Llançar un missatge d’indignació mobilitzant l’ANC, o suggerint que els funcionaris demanessin un dia d’assumptes propis, i insinuar fins i tot una desobediència institucional amb la passejada –amb el president i el Govern de la Generalitat al capdavant– des de Palau fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, passant pel Fossar de les Moreres, per fer després davant el tribunal una defensa tècnica i assegurar que no hi va haver intenció de desobeir el Constitucional, és legítim però no gaire coherent. Si Catalunya serà independent d’aquí poc, no s’entén que abanderats del procés optin per atribuir la responsabilitat als 40.000 voluntaris i afirmar que ells –des de la prohibició del Tribunal Constitucional– en van estar al marge.

L’única raó és que Mas no creu gaire en la independència exprés i vol mantenir els seus drets com a ciutadà espanyol. I ningú té el monopoli dels sentiments. El mateix Mas ho va venir a admetre diumenge a TV-3 a l’afirmar que, fins al moment, amb la política de Rajoy, «Espanya ja ha perdut la meitat de Catalunya». Potser és així, però l’altra meitat també existeix i no és de segona divisió.

Ningú va guanyar res la setmana passada, però els dos trens es dirigeixen, a velocitat creixent, cap a un aparatós xoc.