Un dels mantres del procés és que hi ha un 80% de catalans a favor del referèndum. El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras ho van tornar a dir en el seu article a El País diumenge passat. “Sondeos de todo tipo y procedencia -cito en l’original- señalan que entorno un 80% de los catalanes querrían ser consultados acerca del futuro político de Catalunya respecto España”.

I la diputada de la CUP Anna Gabriel també hi ha insistit aquest dimecres durant el guirigall dels Pressupostos al Parlament: “Sembla que prevalen més els drets dels diputats i dels lletrats que el del 80 per cent de la població, que demana poder exercir el dret a l’autodeterminació votant en un referèndum”.

Però d’on surt aquesta dada? És un misteri. No hi ha cap baròmetre del CEO en el que aparegui la xifra màgica. L’altre dia vaig trucar-hi expressament i m’ho van confirmar. Per això, dimarts li vaig preguntar a la portaveu Neus Munté durant la roda de premsa de Govern. Com és habitual no en vaig treure l’aigua clara.

Sembla que cal recular fins a l’octubre del 2012 quan els de Rac1 van fer una enquesta segons la qual, en efecte, vuit de cada deu ciutadans volen que es faci un referèndum. I un seguidor de twitter, que sospito que indepe no és, m’ha recordat que n’hi ha un altra de La Vanguardia de setembre del 2012 que parlava d’un 84%.

Però atès que era la mateixa empresa que gairebé va predir la majoria absoluta per a CiU a les eleccions del 2012 no sé què pensar. A més el director havia estat assessor de Mas. Amb tan acurada predicció crec que després el van col·locar de tertulià a Catalunya Ràdio.

N’hi ha una de més recent -en aquest cas d’El Periódico– que dóna també més d’un 80% a favor del referèndum. Però dividit per la meitat: el 49,6% hi està a favor encara que no sigui acordat amb l’Estat i el 48,8% només si és pactat.

Miquel Iceta ja va dir fa temps, quan feia de portaveu del PSC, que les enquestes no servien per detectar l’opinió, sinó per crear-la. Va  encertar de ple. El sondeig d’El País abans de les eleccions municipals va enlairar Colau i va enfonsar la candidatura de Collboni. La gent, el que vol, és guanyar.

Atesa la fiabilitat de les enquestes darrerament, jo tampoc me’n refio gaire. De vegades la resposta depèn de com plantegis la pregunta. Si, per exemple, demanes: “vostè vol que els catalans celebrem un referèndum per acabar el conflicte amb Espanya?” quasi tothom votarà favor perquè “conflicte” té una connotació negativa. A banda que el dones per fet.

Recordo una enquesta de l’Oficina Antifrau de l’any 2010 en la que preguntaven sobre la corrupció. La última qúestió és si consideraves que calia un “organisme independent” dedicat a combatre la corrupció. El 72% contestava que sí, clar. Era una manera de justificar la seva pròpia existència.

Però els referèndums -des del Brexit- han agafat mala fama a la Unió Europea. Jo crec que només s’han de convocar si el pots guanyar de carrer. I, ara per ara, la independència no guanya ni a les enquestes del CEO.

Si les dades de Wikipèdia són correctes al referèndum d’Eslovènia del 1990 van votar a favor de ser independents un 90%. A Letònia un 73%. A Estònia un 77%. I a Lituània un 76%. Tots amb una participació superior al 80%.

Llavors perquè demanen un referèndum? Bàsicament perquè se n’han adonat que no hi ha prou majoria social per declarar la independència amb 72 diputats del Parlament. Amb dos milions d’un cens electoral de 5,5 difícilment et reconeixerà Brussel·les o Sudan del Sud, posem per cas.

En segon lloc perquè és una manera d’intentar eixamplar la famosa base social. Ara ja no parlen d’independència sinó de democràcia. Encara que després grinyolin algunes de les coses que fan al Parlament. En teoria tothom està a favor de la democràcia.

Malgrat que tampoc tinc clar que, en cas de referèndum, anés a votar el 80%. Al 9-N van anar-hi 2,3 milions de persones, però només 1,8 a favor del sí-sí. Jo, inclòs. És cert que hi havia menys col·legis electorals, però també que es va poder votar durant quinze dies!. Sense oblidar que van ampliar el cens amb immigrants i van baixar l’edat de vot als 16 anys.

La xifra dels dos milions més o menys s’ha mantingut  immutable des de llavors com ho demostra el resultat dels partits sobiranistes a les darreres eleccions al Parlament. Els partidaris de la independència -Junts pel Sí i la CUP- van treure 1,9 milons de vots, però els contraris 1,6 milions. Els 460 restants van ser de CSQP i d’Unió, que no va sortir.

I, finalment, perquè algun bacallà han de vendre quan estan a punt d’arribar als 18 mesos que es van donar de termini per declarar la independència. Acaben aquest estiu. El rellotge va començar a comptar aquell 10 de gener en el que Carles Puigdemont va ser escollit president. Encara que algunes veus, com la d’Artur Mas, ja comencen a dir que potser deixar-ho per més endavant. Es veuen a venir la trompada.

Però, sobretot, perquè si aconsegueixes un referèndum ja has sentat un precedent: llavors sempre el pots tornar a demanar. És el que van fer els quebequesos el 1995 després de perdre el del 1980 -tampoc el van guanyar- i el que està fent ja la líder del SNP, Nicola Sturgeon. Theresa May, de moment, ja ha dit que no. L’anterior va ser el 2014. Amb prou feienes han passat dos anys.