En ocasió del seu comiat com a president del Tribunal Constitucional, el senyor De los Cobos ha fet unes declaracions, en seu institucional, d’alt significat polític. En primer terme, ha destacat que el problema que es planteja des de Catalunya no pot ser resolt pel Tribunal Constitucional. D’acord; la llàstima és que ­alguns ho intenten i el mateix tribunal no hi ha posat cap mena de resistència. És evident que el Tribunal Constitucional ha estat instrumentalitzat i fins al moment del seu comiat al seu anterior president no li va semblar oportú denun­ciar-ho.

Però les declaracions del president sortint no es van acabar amb aquest primer re­coneixement. Seguidament, va manifestar que li pertocava requerir un inexcusable i urgent diàleg polític. Certament, una primera apel·lació al diàleg ja l’havia recollit el Tribunal Constitucional en una sentència anterior, però en aquesta ocasió el requeriment ha estat més solemne, qualificat d’urgent i clarament adreçat als qui podrien i haurien de protagonitzar aquest diàleg. Seria desobediència no intentar-ho? 

Els problemes polítics només es poden resoldre políticament. Aquesta no és funció dels tribunals i no ho és, en tot cas, d’un Tribunal Constitucional que troba la seva raó de ser en uns altres objectius. Les eines d’un tribunal són sempre les mateixes: resolucions i sentències; les eines de la política són sempre les mateixes: dialogar, pactar, acordar. En la política, la llei és més la conclusió del diàleg que no pas la rígida delimitació del que és possible; pel tribunal, la llei ho és tot. I per això el president sortint del Tribunal Constitucional demana que no se li carregui a aquest ens la responsabilitat de resoldre problemes que només el diàleg polític pot resoldre. Es diu que el ­diàleg ja s’ha intentat i que ha fracassat. Quantes vegades? Entre qui? Què ha ­posat cadascú damunt de la taula de negociacions? En quins punts l’acord seria possible? I, en aquest supòsit, perquè no s’ha produït? Certament, el diàleg ­polític requereix molt sovint un escenari confidencial; cal facilitar l’entesa, l’apropament personal, la confiança. I una certa confidencialitat ho fa més possible; però al final s’ha de posar negre sobre blanc i tothom té dret a saber sobre què s’ha parlat, i quines han estat les posicions de cadascú. La confiden­cialitat durant la negociació no és incompatible amb la transparència de les conclusions.

Sembla com si fatalment es volgués acceptar que no val la pena ni parlar. I això és inadmissible. Aquí, el president sortint del Tribunal Constitucional ha trobat l’expressió exacta: el diàleg polític, diu, és inexcusable. És a dir, no hi ha excusa que justifiqui el no diàleg. Cal intentar-ho tantes vegades com sigui necessari i no hi ha excuses que valguin. Els apriorismes ho fan molt complicat, però caldrà forçar a que cadascú visqui en la incomoditat el respectiu atrinxerament.

El temps s’esgota; per això el president del Tribunal Constitucional parlava d’urgència. I seria un fracàs col·lectiu que es renunciés al diàleg. Pot ser que no sigui útil o eficaç o que no ­doni cap resultat. Pot ser. Però s’ha ­d’intentar.

No és als tribunals que correspon ­resoldre els problemes polítics. Cos­taria molt poc trobar frases de tothom acceptant aquest principi. En moments diferents i per casos diferents tothom ho ha dit. Ara caldria ser coherent i ­portar-ho a la pràctica. És inexcusable i urgent.