Només havia passat un dia de la firma de la pau entre el PSOE i el PSC quan el tendre acord va estar a punt de saltar pels aires. El 7 de març, el president de la gestora socialista, Javier Fernández, i el líder del PSC, Miquel Iceta, rubricaven el document que estroncava les ferides obertes arran de la negativa dels diputats catalans a facilitar la investidura de Ma­riano Rajoy. Mentre els diaris encara mostraven la fotografia de tots dos donant-se la mà, al grup parlamentari socialista esclatava la crisi a causa de la instal·lació de l’ Agència Europea del Medicament a Barcelona. Fins i tot el PP tenia clar que havia de votar al Congrés a favor que aquest organisme, que ara és a Londres, recali a la capital catalana com a conseqüència del Brexit. Però alguns diputats socialistes van considerar que el més oportú era abstenir-se, ja que Màlaga i Alacant també havien mostrat interès per acollir-ne la seu, si bé les seves possibilitats d’èxit eren escasses. Va ser un estira-i-arronsa tens. Iceta es va negar en rodó a abstenir-se. Allò feia pinta d’un ja hi tornem a ser… ­Finalment, Susana Díaz va intervenir i tot el grup va votar a favor de la candidatura de Barcelona, sense que la batalla interna sortís a la llum.

Va ser una evidència més de la dificultat del PSOE per conciliar els seus interessos territorials, però també una mostra de l’interès de Díaz per guanyar-se el favor dels seus companys catalans. La líder andalusa sap que, encara que guanyi les primàries al partit, no pot aspirar a ser presidenta del Govern sense gaudir d’un cert predicament a Catalunya. I això, avui, ho té molt difícil. Díaz és conscient de la seva mala imatge entre els catalans. Alhora, es mou amb evident inseguretat quan li toca abordar alguna reivindicació catalana, com el finançament, per posar un exemple. Com a líder dels socialistes andalusos, Díaz va arribar a explotar el mantra del greuge comparatiu i aquests excessos verbals ara li passen factura. Miguel Ángel Heredia és un veterà diputat al Congrés, considerat “els ulls i les orelles” de Susana Díaz al grup parlamentari. A Heredia el van gravar al novembre en una reunió interna del PSOE de Màlaga defensant que calia “dissoldre el PSC”. I no va passar res.

El loquaç diputat també va deixar anar altres floretes: “El nostre adversari és el PP, però el nostre enemic és Podem”. Efectivament, per a Díaz l’enemic és el partit de Pablo Iglesias. Com ho és per als veterans que li donen suport, des de Felipe González a Zapatero, passant per Rubalcaba. La campanya de l’andalusa per a aquestes primàries porta per lema “100% PSOE”, que és una manera de proclamar que Pedro Sánchez no és un home de partit, no és el PSOE, sinó un podemita infiltrat. Díaz confia que a la majoria de militants socialistes no els agrada l’actitud que va tenir Podem envers el seu partit. Però a Catalunya els paràmetres són diferents i Podem és l’única gran formació que defensa el referèndum al Congrés. Sánchez podria obtenir fins i tot un 70% dels vots del PSC en les primàries. No és que Sánchez entengui gaire el procés sobiranista. Mentre va ser secretari general, es va moure amb idèntica incomoditat i mala traça que Díaz en aquest assumpte, sempre aferrat a consignes apreses per evitar relliscades. Però les males maneres amb què va ser expulsat del lideratge l’han convertit en un símbol de rebel·lia i de rebuig del PP que a Catalunya gaudeix de més suport. Des que ja no té res a perdre, Sánchez es mostra més atrevit i, en una entrevista a aquest diari, va assegurar ahir que Catalunya és una nació, i Espanya, una nació de nacions.

El PSC s’alinearà amb qui resulti vencedor de les primàries. Però al partit admeten que si és Susana Díaz serà més difícil aconseguir bons resultats a Catalunya. A més, la competició amb els comuns d’ Ada Colau serà més àrdua. Díaz, en canvi, està segura que pot afrontar el conflicte català. Com al seu dia ho van estar Zapatero o Sánchez. Proposa de crear una comissió d’experts (fins i tot ha pensat en Antonio Muñoz Molina per dirigir-la) que abordi solucions a través d’una reforma constitucional. Al PSC no poden evitar cert escepticisme, davant del qual Díaz acostuma a respondre amb una frase concloent de la seva manera de veure’s a ella mateixa i a la política: “La pau la fan els falcons”.