• El retorn de l’espectacle assegura almenys que el Procés segueixi viu

Quan el projecte polític fa aigües, recorrem a l’èpica. Declaracions, firmes solemnes i fotos per a l’àlbum de la història substitueixen idees, estratègies i decisions factibles. En lloc d’un Govern, tenim una productora d’esdeveniments, Catalonia Productions, que fa viure en el pla de les veritats fabricades el que en el pla dels fets és pura ficció.

Una altra vegada fem història, el món ens mira i anunciem el vot de les nostres vides, del qual se’n recordaran fills i nets d’aquí a molts anys, quan somriguin melangiosament i mirin enrere vers els temps en què el país es trobava sotmès. Els únics efectes certs es produiran al Museu d’Història de Catalunya, on podran ingressar noves col·leccions de fotos, documents i plomes estilogràfiques.

Res succeeix per primera vegada en aquesta ja llarga història de cinc anys. Tot té un antecedent o un primer intent. Hi ha declaracions, signatures i fotos que semblen clons de les fabricades fa tres anys, quan es va produir el primer intent, o fa dos, quan es van fer aquelles eleccions que havien de ser plebiscitàries. O potser aquell primer intent ja va ser el segon, si comptem que tot s’havia assajat en una versió menor el 2012, en les primeres eleccions anticipades amb les quals Moisès iniciava la marxa cap a la terra promesa?

La substitució de l’acció política per la imaginació propagandística no vol dir, ni de bon tros, que tot sigui propaganda i realitat fabricada sense causes conflictives reals ni conseqüències o efectes de cap tipus. És exactament el contrari. La intenció és que finalment els fets es produeixin, induïts des de la realitat virtual, encara que siguin almenys per efecte reactiu d’una resposta contundent de l’adversari, “l’Estat enemic”, que desbordi l’equilibri actual i produeixi aquesta realitat rupturista tan desitjada com fins ara absent.

Tenen raó els panegiristes del Procés: no hi ha suflé, no és una broma ni un caprici d’uns dirigents excèntrics o embogits, això va de debò. Com a mínim en la intenció dels seus dirigents i en la voluntat política de les forces que representen. Una altra cosa és que hi hagi les condicions perquè aconsegueixin el seu propòsit i hagin fet a consciència els seus deures. No ha estat així, almenys fins ara. Només per començar, no han demostrat tenir molt bon ull en l’avaluació de les pròpies forces i les de l’adversari, en l’activació de les possibilitats d’eixamplar i buscar suport en aliances i amistats exteriors, espanyoles i internacionals, i el que és més important, en la consideració de la capacitat d’esforç i de sacrifici per part de la població que es pretén mobilitzar.

Els escenaris rupturistes solen fallar per aquesta banda. Trencar la legalitat, encara que sigui de forma homeopàtica, com sembla que és el cas, estreny el camí dels suports, dins i fora. Hi ha una contradicció, sovint insalvable, entre la intensitat d’un moviment, que exigeix rigidesa i disciplina, i l’extensió que vol abastar, que demana idees més imprecises i objectius més laxos i fàcils d’aconseguir. La fe redueix l’abast, mentre que l’esperança l’eixampla, però la primera exigeix dogmes –dates precises–, mentre que la segona en té prou amb horitzons optimistes.

Les dades en mà no són gaire encoratjadores. La fe es manté, però cada vegada és més compacta i constreta a l’amplíssim nucli militant, mentre que l’esperança decau entre les àmplies masses, precisament perquè es fa difícil de creure que es compliran els objectius i els seus terminis. Aquesta és la raó del retorn de l’espectacle, que és una forma de litúrgia, com és sabut el llenguatge plàstic amb el qual es revifen les virtuts teologals, i específicament les dues més necessàries ara mateix, que són la fe i l’esperança, en el benentès que la tercera, la caritat, l’amor, que en aquest cas és a la pàtria, ja és plenament incandescent.

Hi ha una enorme fatiga sobiranista que s’evidencia en l’estancament de l’onada, registrada almenys en les successives eleccions, però, sobretot, en la incapacitat mobilitzadora que susciten les “atrocitats” comeses per l’Estat. Els somriures de la revolució inicial han virat en mal humor i cansament. Catalunya és plena d’estelades esfilagarsades. La paraula sobiranista, especialment la dels seus dirigents, s’ha devaluat i desprestigiat. Tot es fia, al final, a la incertesa d’un últim minut, gloriós i inesperat.

El retorn de l’espectacle assegura almenys que el Procés segueixi viu. Serveix també per mantenir la veritat oculta –com ha comprovat David Bonvehí– i per mantenir la tropa disciplinada, sense desercions ni temptacions de posar fi al combat, a l’espera del minut d’or, l’èpica, la història.