La veritat dels fets triga a arribar en el plet català. La sentència de la història sembla que avanci a càmera lenta. Malgrat l’acceleració del temps, característica de la nostra època, i malgrat el famós “tenim pressa” que els sectors més fervents de l’independentisme han abanderat, la veritat dels fets triga a cristal·litzar. Portem anys esperant Godot. De petites coses sí que en passen. Però de grossa, cap. De moment. Això sembla un guió de suspens. Fa mesos que hem travessat el Rubicó. Fa mesos que hi ha indicis de xoc de trens. Fa mesos que el Parlament fa proclames, que la Generalitat prepara plans secrets escamotejats a un considerable sector del Parlament. Fa mesos que els líders catalans invoquen la veu del poble, malgrat que deixen in albis a una part considerable del poble. Fa mesos que el Tribunal Constitucional (TC) sentencia, que els fiscals acusen, que les clavegueres de l’Estat fan pudor i que el Govern de Rajoy treu a passejar la Constitució com si no existís el terme nacionalitat.

Com en una pel·li de por, sentim el ­nyeeec de portes que s’obren o es tanquen. Avui correspondència creuada, ahir declaracions pomposes, demà reconven­cions. Però no acaba de passar res. Ahir es parlava de xoc de trens. Avui de cop d’Estat. Ahir d’avions militars que sobrevo­laven el territori. Avui d’una llei de ­desconnexió unilateral. D’anuncis alti­sonants n’hi ha una pila cada dia, però no acaba de quallar-ne cap.

Hi ha molts catalans que creuen que els precaris però il·lusionadors pactes constitucionals del 1978 es van començar a aigualir després del 23-F. Però el fet és que el TC va tombar la Loapa, ini­ciada a partir de l’informe de García de Enterría, un jurista que ara seria rebut al més alt tribunal amb traca i mocador. Certament, ja en època de Felipe González va anar creixent a Espanya la idea que l’única democràcia possible és la francesa (Suïssa, Alemanya o Canadà es veu que no són democrà­cies). D’aquí arrenca la ideologia de Ciutadans. El jacobinisme és exalçat com a únic camí democràtic, identificat amb el gran mite espanyol contemporani: la igualtat (una igualtat mil vegades vulnerada per la xarxa radial o els interessos del bloc econòmic i altfuncionarial del Gran Madrid). Civisme i democràcia només podien ser a la francesa. Qualsevol altra forma era titllada de premoderna, neocarlina. Aquest joc permetia que el sentiment espanyolista heretat del franquisme es fongués amb la democràcia com una gota d’aigua amb una altra, mentre que el sentiment catalanista era descrit com una rèmora antiliberal. Però el més pervers d’aquest joc és que tant González com Aznar (i Zapatero després) van pactar amb el nacionalisme català tantes vegades com va caldre, amb la qual cosa el catalanisme quedava associat a un vici nefand, que ja havia tret de polleguera Quevedo: el ladrón de tres brazos. Fenicis.

Aquesta visió de les coses va adquirir carta de naturalesa moral en temps d’Aznar (aprofitant la impecable lluita contra ETA, la demonització del nacionalisme va fer el cim). I això va fer emergir, com els vasos comunicants, l’ERC de Carod-Rovira. D’aleshores ençà, tot respon a aquesta lògica: una visió excloent de les diferèn­cies i completament abstracta (el republicanisme cívic) genera una reacció no menys excloent (de la diferència interna catalana) i abstracta: la independència com a solució taumatúrgica. Cap de les ­dues pot cedir. Cedir significa rendir-se. Així vam arribar a l’aventura de l’Estatut i a la sentència del Tribunal Constitucional; i així arribem ara a les portes de l’infern de la confrontació.

Ara, des dels mitjans de Madrid, més d’un articulista ens interpel·la: per què no es revolten els catalans que no són partidaris de la independència? Per què no reaccionen amb claredat els catalans assenyats? Estan malalts? Estan abduïts per la famosa espiral del silenci? Tenen por? Resposta: deixant de banda que hi ha molts catalans que voten Ciutadans i que, per tant, s’oposen tranquil·lament al procés, hi ha una ampla franja del mig que, tot i desconfiar de l’independentisme, tot i no compartir la ruptura de la legalitat, tot i observar amb una barreja de cautela i inquietud el que està passant, no tenen on agafar-se. Eren aquests catalans del mig (i no els independentistes) els que esperaven que el Govern espanyol entomaria políticament el plet que la sentència del TC va inaugurar. Però Rajoy els ha menystingut una i mil ve­gades. El mateix TC sosté que el plet requereix una solució política. Rajoy nega fins i tot que hi hagi un problema.

Si la dimensió desconeguda de la ruptura inquieta, també aquest quietisme preocupa. Potser no són independentistes, però molts catalans no volen renunciar a dues realitats: l’eix econòmic català i la identitat cultural. Saben que, si no hi hagués un dic que s’hi oposés, la visió dominant a Espanya afebliria la capitalitat econòmica i la identitat cultural. Fins a provincianitzar-les.

Ara que estem a les portes de l’infern de la confron­tació, per què no s’oposen frontalment els catalans moderats als plans independentistes? Perquè no accepten el dilema: o submissió o ruptura. Tanta por els fa la ruptura com la submissió.