El catalanisme és el diferencial entre la nació catalana, retrobant-se a si mateixa al mirall de la revolució industrial, i l’ Estat espanyol, fet a la mesura de la nació ­castellana i d’un imperi ja en ­de­­cadència. Amb la democràcia, el ­diferencial augmentaria, atès que no comporta un tracte en peu d’igualtat per a les “altres na­cions”, sinó la seva progressiva reducció a un esquema regional que ignora la distinció constitucional entre “nacionalitats” i “regions”, mentre persisteix el designi assimilador, des de la política lin­güística fins als plans radials d’infraestructures.

El catalanisme majoritari, tot i això, no es va plantejar mai contra Espanya. Cambó, al capdavant de la burgesia catalana, es va inclinar més per ser el Bismarck espanyol que el ­Bolívar català, sense aconseguir-ho. Enfront d’ell arribaria Macià, encapçalant el poble pla, encara que tampoc contra Espanya: en ple interregne (14 d’abril), va proclamar “la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” per permutar-la de seguida per la Generalitat dins de la República Espanyola. Tampoc Lluís Companys no se situaria contra Espanya quan, l’octubre del 1934, en ple ascens del feixisme (de la CEDA a Espanya) i en sintonia amb l’insurrecionalisme del PSOE i de la revolució d’ Astúries, va proclamar “l’ Estat Català de la República Federal Espanyola”, cridant “els dirigents de la protesta general contra el feixisme (…) a instaurar a Catalunya el govern provisional de la República”. Tots dos van compartir dos afanys: 1. La solidaritat amb els republicans espanyols, sense identificar Espanya amb la reacció, sense donar peu al fàcil reflex etnicista que tots portem dins; gens semblant al “tots són iguals” o a l’ eixuta “desconnexió”. 2. La defensa de la unitat civil com a pedra angular de la nació catalana, sense tenir-ne prou derrotant el lerrouxisme, sinó sabent que una nació només es consolida amb la vibració d’un projecte compartit i que aquest no té lloc contra Espanya.

Avui la política espanyola està en greu deute amb Catalunya, des de la sentència de l’Estatut, un “cop d’ Estat” (Javier Pérez Royo) que va liquidar “la constitució territorial espanyola”, aquell delicat equilibri entre dos principis simètrics: Catalunya no s’imposarà a Espanya (no hi ha dret d’autodeterminació) i Espanya no s’imposarà a Catalunya (el referèndum estatutari preval sobre l’aprovat per les Corts espanyoles). Fa set anys del monumental nyap, d’aquella pols venen aquests fangs, i el Govern espanyol continua mut, com si ho confiés tot al “dret de conquesta”.

Això no justifica, tanmateix, el menyspreu ètnic que alguns es permeten contra Espanya, semblant a la denunciada i inversa “catalanofòbia”. Ens fa molt de mal, ens degrada. No ens hauríem de conformar a mobilitzar mig país darrere una ideologia maximalista. A la nació catalana li fa falta ser causa comuna i reunir la força que només dona la suma.