Aquests dies, s’ha tornat a parlar de l’anomenada internacionalització del procés. Vagi per endavant, el reconeixement a la capacitat de l’independentisme per innovar conceptes i la feblesa dels que no ho són per ballar al so que ells toquen. Chapeau !Però dit això, davant la controvèrsia de si la comunitat internacional està o no disposada a reconèixer Catalunya com a nou Estat, s’hauria de fer l’esforç d’apropar-nos tant com sigui possible al rigor i l’objectivitat; d’aprofundir en la categoria del debat i no quedar-nos en l’anècdota, ni en la subrogació del fracàs.

La ignorància acostuma a ser atrevida i si a sobre és activa i es projecta Catalunya enfora, el resultat pot ser esgarrifós. És ne­cessari apropar-se a la veritat tant com sigui possible, encara que aquesta faci mal. Al­trament, se’n deduiria la voluntat per part d’alguns de fer creure allò que no és. S’estaria vivint més del farol que de la realitat. Amb l’objectiu de projectar Catalunya com a actor de rellevància en l’esfera interna­cional, s’hauria sobredimensionat tant el ­nivell d’interlocució com la resposta a les ­seves accions.

Quan es polemitza sobre l’acollida que el procés té en el sí de la comunitat internacional, convé cenyir-se a la realitat i evitar l’emmirallament. La secessió de Catalunya no pactada hauria de recórrer a la unilateralitat. I davant d’una declaració unilateral d’independència, el que és substancial no és preguntar-se si és o no possible, sinó què succeiria l’endemà de declarar-se. Ens reconeixerien les Nacions Unides? Ho faria la Unió Europea?

Agradi o no, la Carta de les Nacions Unides no consagra cap dret a l’autodeterminació. Quan l’ONU ha intervingut –fora de casos de confrontació bèl·lica– ho ha fet en territoris colonials. La resolució 1.514 de la seva Assemblea diu que “qualsevol intent de vulnerar de manera parcial o total la unitat nacional i la integritat territo­rial d’un Estat és incompatible amb les finalitats i els principis de la Carta de les Nacions Unides”. La 1.514 i altres resolu­cions han generat la “doctrina de l’aigua blava”, segons la qual un territori no es considera colonial si és fronterer geogràfi­cament a la potència de la metròpoli corresponent. O sia, que si no convertim l’Ebre en mar, no cal comptar amb el suport de les Nacions Unides.

I Europa, què en diu? El tractat de la UE és prou clar també. L’article 4 obliga a respectar “la identitat nacional dels estats membres” i “les funcions essencials dels estats, en especial les que tenen per objectiu garantir la seva integritat territorial”. I si del tractat de la Unió Europea parlem, convé recordar que, encara que es forci la imaginació fins a límits insostenibles –popularment traduïbles com volada de coloms–, l’ingrés a la Unió d’una Catalunya independent hauria de ser acceptada per la unanimitat dels seus membres i ratificada per tots els parlaments estatals.

Aquestes, i no unes altres, són les regles de joc. Ignorar-les o desvirtuar-les no té altra finalitat que fer combregar amb rodes de molí. Però si algú creu que al marge d’ins­titucions multilaterals com les Nacions Unides o la UE hi ha lloc pel reconeixement unilateral per part de determinats estats, potser convé avaluar sense explicar sopars de duro quina és la resposta que els governants catalans troben a l’estranger. Sí, sí, ja sé que el Govern de l’Estat deu fer la guitza tant com pot. Algú es pensava que l’Estat es quedaria amb els braços plegats? Tanta és la ignorància i el menyspreu envers l’Estat?

La pregunta que cal fer-se és si s’ha aconseguit la internacionalització del procés o si, arran del procés, Catalunya ha perdut pes internacional. Per què abans un president de Catalunya podia presidir l’Assemblea de les Regions europees? Per què era rebut pels presidents de la Comissió, del Parlament, del Consell Europeu, per primers ministres i caps d’Estat d’arreu i per què els quatre darrers anys no passen de la sala d’espera? Per què quan algú es mulla pel procés no acostuma a ser el millor de cada casa? Tant poder té l’Estat que provoca que desmen­teixin els nostres màxims governants? Els Estats Units a través de la seva ambaixada; Carter a través de la seva oficina; la Unió Europea per mitjà dels seus portaveus; el Marroc per boca del ministre d’Exte­riors; l’Ajuntament de Miami amb declaracions del seu al­calde…

No seria millor acceptar i explicar que les regles i els principis de les relacions internacionals són els que són? Que aquí no funciona allò que aquests són els meus principis, i si no agraden, n’hi ha d’altres? És més, no seria hora d’anar més enllà i reconèixer que si al Marroc no li agrada avalar processos independentistes, encara li agrada menys que dirigents del Govern de Catalunya donin suport permanent al Front Polisario? O que si amb Israel no hi ha més cooperació és, entre altres ­raons, per les posicions de consellers i dels partits independentistes davant Hamàs?

La política és més art que ­ciència i molt em temo que si bé no s’ha aconseguit la inter­nacionalització del procés el que sí s’ha fet és externalitzar el conflicte. I això ens perjudica a tots.