Com en el tauler d’escacs, els jugadors prenen posicions. Intenten concentrar-se en els seus objectius mentre miren de distreure l’adversari amb certs focs d’artifici. Els seus moviments no estan destinats a canviar el malastruc vaticini d’un xoc sense precedents entre els governs central i català pel ­re­ferèndum després de l’estiu. Només són gestos de cara a la galeria, jugades per carregar-se de raons i esgrimir-les quan arribi el moment, i que es disputen en diversos escenaris:

Puigdemont festeja Carles Puigdemont té per objectiu col·locar les urnes l’1 d’octubre, la data triada per al referèndum (tal com va publicar Josep M. Calvet a LaVanguardia.com). Per aconseguir-ho s’acosta a Pablo Iglesias, l’únic líder del Congrés que defensa un referèndum. El president intenta ampliar el suport social a la consulta. O, almenys, a la protesta que s’organitzi quan el Govern central miri d’impedir-la. Iglesias es deixa estimar per veure si el PDECat dona suport a la seva moció de censura contra Rajoy amb què pretén desgastar el PSOE, així que anirà a la conferència de Puigdemont de dilluns a la Cibeles en dependències municipals, és a dir, de l’alcaldessa Manuela Carmena.

 Els comuns es regiren. El festeig entre Puigdemont i Iglesias provoca alguna mostra de gelosia. Els comuns d’Ada Colau han cuidat especialment la seva ambigüitat davant de l’independentisme, i que els ignorin els resulta molest. En l’afany de mantenir-se a la superfície en el debat independentista, sense caure d’un costat o de l’altre, els comuns van anunciar que donaran suport a un referèndum unilateral si té l’aval internacional, així que van embolicant la troca amb Junts pel Sí a càrrec de la Comissió de Venècia, encara que la primera condició d’aquest organisme és que “l’ús dels referèndums només es permet on està previst per la Constitució o una llei”. Però buscar l’aval internacional és una manera d’eludir la negativa taxativa al referèndum que promouen Junts pel Sí i la CUP, amb qui els comuns es disputen votants.

Alhora intenten marcar distàncies amb el PDECat, conscients de l’embolcall que Puigdemont ha posat en marxa. I surten a parlar del que fa més mal als exconvergents: la corrupció. Per això Colau va pressionar perquè el Consorci del Palau de la Música, en què hi ha l’Ajuntament i la Generalitat, acusés CDC en el judici per l’espoli d’aquesta institució.

El PDECat rema en una altra Mentre Puigdemont sedueix Podem i els comuns, la nova direcció del PDECat, amb Marta Pascal al capdavant, rema en direcció contrària. Aquesta setmana s’han despatxat a gust contra els comuns i han facilitat que el Govern del PP aprovi el decret de l’estiba. El nou PDECat vol recuperar contingut ideològic, situar-se en un centre liberal, allunyar-se d’ERC i la CUP i, sobretot, tornar a ser útils a Madrid. Sense deixar d’exigir el referèndum.

El tacticisme d’ERC.Els comuns aprofiten el cas Palau per carregar contra el PDECat i a ERC li comencen a tremolar les cames. Oriol Junqueras, que s’havia compromès amb Puigdemont a mantenir la posició de no acusar Convergència, es veu obligat a fer marxa enrere l’endemà al Parlament. ERC no es pot permetre que Colau li arrabassi la bandera de l’honestedat i la situï en connivència amb la corrupció. Els republicans tenen cada vegada més clar que en el futur s’hauran d’entendre amb els comuns, però fins aleshores són rivals que es disputen votants fronterers.

La partida Rajoy-Puigdemont. El Govern central fa una proposta per primera vegada: convida Puigdemont a demanar una reforma de la Constitució al Congrés per incloure-hi el referèndum. Sabent que el PSOE s’alinearà amb el PP en el rebuig d’aquesta via. Rajoy no ha variat de posició, però no vol quedar sempre com l’immobilista. Si Puigdemont no hi va, el líder del PP podrà retreure-li que ni ho ha intentat per la via reglamentària. I si Rajoy sap que el president no vol anar al Congrés perquè li tanquin la porta als nassos com a Ibarretxe, Puigdemont és conscient que ningú escoltarà l’oferta de referèndum que demà farà a Madrid. L’única cosa que fan tots dos és carregar-se de raons abans de descarregar les seves responsabilitats en els ciutadans.