• El suport d’una tercera via confederal, si la ignorés l’Estat, ajudaria a superar el 50% de vots en un referèndum

Quan era petit i anava a comprar una barra de mig, la fornera la pesava. Com que no arribava al 5, hi afegia un tall d’una altra barra, la torna, per acabar de fer el pes. Ja sabem que els seguidors del full de ruta manifesten una confiança absoluta d’arribar al 50% de vots, a l’altra cara de l’experiència i dels sondeigs. Precisament per l’escassa base d’aquesta confiança, convindria incorporar-hi un altre fragment de l’electorat: la torna del procés.

El procediment és tan senzill com el de la fornera. Només cal que alguna formació política presenti una proposta confederal amb la promesa de sumar-se a la independència en cas de no obtenir resposta positiva de l’Estat. Amb un mandat clar, que sens dubte obtindria un suport considerable a les urnes, l’Estat propi estaria molt més a prop que mai. Cal suposar que Madrid preferiria lliurar la caixa abans que desprendre’s de la faixa. El catalanisme culminaria així les seves aspiracions, anteriors a les Bases de Manresa. Estat propi català, al costat si no el prefereixen a dins. Encara que pocs se’n vulguin assabentar, el canvi de relació amb Catalunya fora una de les millors coses que li podrien passar a Espanya, ja així que es desprendria de carcassa que sempre l’ha dominat.

Els partidaris de la tercera via s’haurien d’apropiar d’aquest plantejament en comptes d’esperar, ara ja molt ingènuament, una oferta alternativa a la independència per part de qui la pot negociar i fer efectiva. És per absència de proposta catalana, acompanyada de full de ruta que pressioni, que qualsevol idea de nou repartiment del poder territorial ha desaparegut del mapa mental madrileny. L’independentisme ha de ser vençut, com sigui i al preu que sigui, en comptes d’integrar-ne una part en una Espanya més atractiva. L’Estat és la garantia de la unitat amenaçada. Tornarem a derrotar els catalans que desafien el centralisme. Punt final.

TAN CONSTRENY l’estat els tercerviistes que, en comptes d’insistir en demandes concretes d’autogovern, abandonen la seva vocació de ponts i es posen al costat dels que han emprès una croada contra la majoria sobiranista del Parlament. Els catalanistes que invoquen la llei com a tòtem i tabú han aixecat el campament del mig i han traslladat les seves tendes al camp de l’estat. La màxima aspiració de les portes obertes del catalanisme consisteix, no a obtenir res per a Catalunya, sinó a recuperar una porció de l’espai polític perdut, i creuen que ho aconseguiran, després del fracàs del procés, en la gestió d’un hipotètic postindependentisme, un altre cop autonomista. Diuen «així no» al Procés, sense concretar què volen ni suggerir cap procediment que signifiqui «així sí» o ni tan sols «així potser sí».

MOLT MÉS cap l’esquerra, els nous comuns miren de passar la maroma sense estimbar-se, però es troben atrapats per l’estratègia referendista de Junts pel Sí i la CUP basada en els principis de la democràcia radical i el dret a decidir, que no poden deixar de compartir. Però se n’allunyen perquè la finalitat del referèndum és afavorir o justificar la independència, minoritària entre l’electorat d’esquerres. L’independentisme circula pel camí dels comuns amb l’objectiu de passar de llarg. Com que la maniobra els desconcerta, s’aferren a la victòria de Pedro Sánchez per fer aflorar de nou les expectatives d’un canvi a Espanya que de retruc resoldria el plet català, més per art de màgia que per força de proposta.

AMB EL catalanisme autonomista a favor de l’Estat, els comuns mirant d’escapolir-se’n indemnes, i tota la cavalleria política, mediàtica, judicial en contra, ja serà molt si la majoria del Parlament arriba a un final digne i coherent de la legislatura. Si ningú s’arronsa, el full de ruta complet suposa que el desafiament de l’independentisme arribi fins al final, convoqui i aprovi tot el que convingui, i tot seguit passi la torxa a les organitzacions independentistes de masses, perquè defensin les urnes al carrer. La que es prepara serà breu però intensa.

Del «referèndum o referèndum» estem a punt de passar al «referèndum o independència». A veure qui, per la via factual, es fa amo del carrer. No és previsible que ningú freni abans d’arribar tan lluny, i sí en canvi que tothom sigui comminat a arrenglerar-se. Amb mi o contra mi. ¿I després? Si l’independentisme s’imposa, ja se sap. Si fracassa, alerta administradors de la victòria centralista, perquè més endavant es podria produir un esclat fulminant. Si no és que algun partit s’erigeix en impulsor de la torna.