• Llegiu la faula ‘El voltor’ de Kafka. El que se sent més fort també s’equivoca: creu que guanyarà i acaben perdent tots dos

Després de l’intercanvi epistolar entre els presidents Puigdemont i Rajoy, una cosa ha quedat clara: el Govern català convocarà el referèndum i el Govern espanyol ho impedirà. Lligats pel referèndum. De com es dilucidi aquest episodi en dependrà la continuació. No és fàcil racionalitzar els contenciosos polítics pels múltiples plans sobre els quals s’articulen i per la diversitat de factors que condicionen la presa de decisions. I més encara quan entrem en conflictes que despleguen automàticament el joc de les identitats: el nosaltres i el vosaltres.

Aquests últims dies hem assistit a un debat paral·lel. D’una banda, la filtració d’un esborrany de llei de transició de Catalunya ha facilitat que Rajoy sortís a la palestra per llançar un “fins aquí podíem arribar” a la sobirania —personificat en el president Puigdemont— parlant fins i tot de cop d’Estat. Les paraules no són banals: la valoració dels fets permet anticipar hipòtesi sobre les respostes. D’altra banda, el Govern català demana formalment d’obrir negociacions per pactar un referèndum. I la resposta no es fa esperar. La sobirania catalana ha acabat amb el Rajoy impassible, que ha saltat com un ressort per expressar el seu rebuig total d’“una amenaça greu per a la convivència”. A Madrid, es posa l’èmfasi en la presumpta voluntat de declaració unilateral de la independència. A Catalunya, s’insisteix en el referèndum Sí o Sí.

Cap actor polític pot creure seriosament que Catalunya estigui en condicions d’assolir la independència a la babalà. Perquè fos possible caldrien almenys tres condicions: una àmplia majoria social, una capacitat d’insurrecció que alterés de manera duradora la vida quotidiana i el reconeixement per part d’algunes potències internacionals. No hi són. El que si té un amplíssim suport polític i social a Catalunya és el referèndum. I per això Puigdemont, al cap de poc temps d’arribar al poder, va rectificar l’estratègia del seu antecessor, Artur Mas, i va tornar al dret a decidir, que és el que genera un ampli consens que arriba més enllà de l’independentisme. El Govern espanyol, en prohibir el referèndum, s’enfronta a molt més que a la sobirania.

Els plans en els quals transcorre el joc polític són molts. Massa sovint es vol oblidar, sota les grans paraules, que la política és lluita pel repartiment del poder. I si una part es vol apropiar d’una quota important, l’altra, s’hi resisteix. Al costat d’aquest pla, la qüestió econòmica: Catalunya és el 20% del PIB espanyol i el 25% de les exportacions. Si se n’anés, Espanya entraria en una situació complicada que podria fins i tot amenaçar l’euro. I Europa no permetria un escenari d’aquest tipus. Pel cap alt podria pressionar per a un acord si s’entrés en situació de risc, una cosa que no està avui dins els càlculs dels que manen a la Unió.

La política és cosa de partits i de persones, que també tenen els seus interessos. La debilitat del PdeCAT i les complicacions de l’escenari espanyol juguen un paper important. La sobreactuació de Rajoy contra Puigdemont li serveix per minimitzar la victòria de Pedro Sánchez (una esmena a una època que també abasta el president), trampejar el deteriorament per la corrupció i sufocar el soroll per la moció de censura de Podem. És més fàcil dir no a una independència unilateral impossible que a un referèndum, perquè sempre és lleig impedir votar. I l’apel·lació patriòtica és una manera d’atrapar Sánchez en la defensa de la sobirania nacional. Els interessos personals tampoc no són fútils. Si Rajoy aspira a enfortir-se a costa del conflicte català, Artur Mas i Carles Puigdemont són els més interessats a portar la tensió el més lluny possible. Puigdemont juga amb la llibertat del que sap que deixa la política i Artur Mas busca en el sacrifici la redempció d’una trajectòria que el va enfonsar a ell i el seu partit. No és fàcil per a la sobirania frenar: no convocar el referèndum seria entès com una derrota. Cal esperar que ho impedeixin. I no és fàcil per a Rajoy sortir de la situació sense endinsar-se en el perillós camí repressiu. Llegiu la faula ‘El voltor’ de Kafka. El que se sent més fort també s’equivoca: creu que guanyarà i acaben perdent tots dos. Qui sap si seria la millor situació per sortir de l’encallador?