Quan jugava a futbol de jove, a nivell més o menys competitiu i professional, al meu equip no practicàvem la dita deallò que importa no és guanyar, sinó participar”. Importava guanyar i utilitzàvem tots els recursos per fer-ho: simular faltes inexistents, lesionar el rival més perillós, organitzar tanganes, atabalar l’àrbitre, llençar lluny la pilota per perdre temps, i, si l’ocasió ho permetia, punxar-la, fins i tot. Recordo especialment avergonyit un partit en què vaig simular una lesió greu perquè el meu equip abandonés el terreny de joc suposadament indignat. Com us podeu imaginar no és una etapa de la meva vida de la qual me’n senti especialment orgullós.

El procés s’ha convertit en això. Ni revolució dels somriures ni res que se li assembli: “Joc brut i cossa al cap”. Importa guanyar. Limitar-se a participar o mantenir-se al marge és per pusil·lànimes. Fins i tot, segons alguns, per traïdors.

Ens trobem així amb campanyes creuades de descrèdit de l’adversari, sovint farcides d’improperis. Per un costat, des del ministeri de l’Interior organitzen equips policials per investigar i buscar draps bruts dels moviments independentistes i alguns dels seus dirigents. L’Agència Espanyola de Protecció de Dades imposa multes elevadíssimes amb arguments gens sòlids a l’Assemblea Nacional Catalana i a Òmnium Cultural.

Al seu torn, les vies de finançament de campanyes com la del Pacte Nacional pel Referèndum o l’esperpent de “Lluites compartides” d’Òmnium Cultural són d’allò més obscures. L’anomalia democràtica que representa l’opció independentista indissimulada dels mitjans de comunicació públics dependents de la Generalitat anul·la tota la credibilitat que podria tenir un referèndum convocat des del govern actual. Pretendre imposar la independència amb un referèndum sense una participació mínima no ajuda, clar, a guanyar aquesta credibilitat dilapidada.

Val a dir que la tècnica de fer trampes per guanyar va funcionar força bé en la meva etapa de jove futbolista. Fins i tot, un bon dia, observadors del Futbol Club Barcelona van venir a veure’ns jugar. “Si ho fas bé, potser et fitxen”, em va dir l’entrenador abans de saltar al camp. Vaig fer el pitjor partit de la meva vida. Els nervis em van trair. Vam perdre per 7 a 0 a casa i a mi em van canviar a la mitja part.

Basar l’èxit d’una iniciativa en el “joc brut i cossa al cap” pot donar bons resultats a curt termini. Però a la llarga la condemna al fracàs.